Tot un drama

Recordo que quan era petit tenia una admiració molt especial pels mitjans de comunicació públics catalans. En especial, TV3. Per mi, veure un cotxe de TV3 o poder parlar amb un reporter de la casa era comparable a l’arribada dels reis de l’orient. Els professionals de la cadena, quan entraven a casa meva per la petita pantalla, tenien una mena d’aurèola de superheroi, de personalitats dignes d’idolatrar. Com allò de l’ou o la gallina, no sé si això és el que em va portar a voler ser periodista o bé si el voler ser periodista em feia engendrar aquesta mena de religió.

De més grandet, a propòsit del famós treball de recerca de batxillerat, vaig voler endinsar-me en aquest vincle especial i diferencial de la societat catalana amb la seva televisió pública. El treball posava en qüestió el mític eslògan 'La teva', des dels vessants de la història de la cadena, la percepció social que en tenia el públic i la construcció de la identitat de la cadena feta des del seu departament de màrqueting. Recordo que van ser mesos amarant-me amb bibliografia sobre la concepció i els primers temps de la cadena i fent de rata de biblioteca per analitzar com la premsa del moment relatava aquells episodis. La conclusió era que aquella fal·lera meva no era tan estranya. I mostra d’això, entre mil i un exemples, vaig descobrir que era habitual que la gent de molts pobles, quan s’hi desplaçava un cotxe de TV3 logotipat i amb un equip d’informatius, n’acompanyaven el pas amb aplaudiments espontanis. M’hi jugo un pèsol que pocs països del món poden explicar coses així.

En bona mesura, i escorxant a la brava les cent pàgines del meu treball d’adolescent, puc concloure que la clau d’aquest vincle emocional tan especial d’una societat amb la seva tele rau en el fet que la cadena representava la part més visible de la reconstrucció i la dignificació d’un país, d’una cultura i d’una identitat que sortia de 300 anys d’anorreament, prohibicions i d’una enèsima dictadura. Ni més ni menys. TV3 entrava a totes les llars de manera desacomplexada, pretensiosa fins i tot amb més qualitat, atreviment, grandesa i rigor que la televisió pública espanyola, defugint de l’anomenat concepte de televisió merament antropològica, per mostrar a l’audiència la millor cara d’un país que renaixia. I el seu estil, que no envejava res a les grans cadenes de televisió d’arreu del món i que de seguida va esdevenir un referent mundial, generava una autoestima que feia dècades que el país no sentia. Catalunya es mirava al mirall i s’agradava.

Un capítol a part es mereix la política lingüística del canal. TV3 partia de la idea que ja hi havia una cadena que oferia el servei públic de televisió en castellà, Televisió Espanyola, i la missió de TV3 era fer el mateix en català. És per aquest simple motiu que el castellà hi tenia una presència testimonial. Juntament amb això, i amb la voluntat de contribuir a la normalització lingüística que encara avui no s’ha aconseguit, TV3 volia demostrar com el català és una llengua apta per fer qualsevol cosa: informar, entretenir i divulgar coneixement. I, a més, que el català correcte era apte per complir totes aquestes funcions, sense necessitat de recórrer a barbarismes. Això va fer que la població descobrís paraules desbancades per castellanismes i es recuperessin. Sempre m’agrada explicar, en aquest sentit, el que anomeno l’'efecte busson': si no fos per TV3, tothom hauria seguit dient 'busson' i rient-se de qui s’hagués atrevit a dir bústia. Gràcies a aquesta televisió, fa anys que passa el contrari. Juntament a això, la correcció en la pronúncia també era requisit indispensable per emetre qualsevol producció.

És evident que aquest projecte de televisió anava vinculat a un projecte polític, que podia agradar més o menys. De la mateixa manera que també és evident que hi havia grups polítics obertament detractors. És el cas del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Quan es gestava la creació de la llavors anomenada Corporació atalana de ràdio i televisió, SA, no van parar d’insistir que els mitjans públics s’havien de dedicar a poca cosa més que retransmetre obres de teatre català de tota la vida, diades castelleres i ballades de sardanes; el que dèiem de la televisió antropològica. De fet, això és una mica el que ja feia l’anomenat Circuit català de Televisió Espanyola. I durant els anys següents i fins que van accedir al govern, no van parar de reivindicar que a TV3 hi haurien de conviure català i castellà a parts iguals. No recordo, en canvi, que en cap moment reivindiquessin el mateix per a les emissions de la televisió pública espanyola a Catalunya, sempre amb aquella dobla vara de mesurar...

La història més recent ja la sabem. Lluny d’aquella funció de normalització del català correcte, durant aquestes darreres dues dècades hem vist com TV3 i Catalunya Ràdio s’han convertit en eines de difusió del castellà col·loquial i dels barbarismes de l’àrea metropolitana cap a tot el territori, incloent-hi la Catalunya Nord, que és aliena a la llengua castellana i on, directament, la gran majoria de la població no l’entén... I això passa tant als espais de ficció, com als d’entreteniment, com als espais informatius tant si es tracta d’intervencions en directe de periodistes com en textos escrits i que, abans de ser locutats, se suposa que han estat corregits. No només això, la corporació ha creat un portal lingüístic que pretén ser una referència lingüística paral·lela al Diccionari de l’Institut d’estudis catalans i normalitza termes com vivenda, barco o liderat, que no són normatius i que no sabem amb quin criteri (segurament metropolità castellanitzat) considera d’“ús general”. El problema és que les formes correctes i genuïnes (habitatge, barca i lideratge) són d’ús marginal als mitjans públics catalans. I com a cirereta del pastís trobem professionals que, en lloc de ser referents de com es fan bé les coses lingüísticament parlant, avui sembla que s’enorgulleixin de burlar-se dels lingüistes de la casa i del català correcte. Sense anar més lluny, Mònica Terribas reivindicant a Catalunya Ràdio el seu castellanitzador desperta, Catalunya de cada matí (en lloc de desperta’t, Catalunya), entre moltes altres barbaritats com el despedir-se, que sovint amolla a consciència. I podríem seguir fixant-nos en la quota de castellà que tenen programes com l’APM o el Polònia, on més de la meitat dels gags no són en català, o en la proliferació de contertulians i testimonis castellanoparlants de programes com 'Tot es mou', com si no hi hagués catalanoparlants que poguessin aportar la mateixa qualitat a l’antena.

Amb tot això, m’agradaria pensar que aquest divendres al vespre TV3 va tocar fons i que la cosa ja no pot empitjorar. I Twitter n’anava ple en aquest sentit. Em refereixo al programa 'TV3 confinada'. D’entrada, vull dir que se n’ha de lloar el format, la idea, la producció, l’originalitat, l’atreviment i un llarg etcètera de qüestions. La programació de continguts com els falsos documentals, sovint coneguts per l’anglicisme mocumental o mocumentari, sempre ha sigut molt atrevida i interessant, per posar a prova el sentit crític de l’audiència. Encara recordo com, a la facultat, un professor ens en va colar un com si fos allò del xarop de bastó. És evident que no deixen indiferents. Alguns exemples d’aquest format són l’adaptació radiofònica mítica de 'La guerra dels mons' o, més recentment, la retransmissió televisiva falsa i en fals directe de la televisió pública belga RTBF, dels efectes de la falsa proclamació d’independència de Flandes, un tema extremadament sensible en aquell moment.

En el cas que ens ocupa, TV3 ha estat tota la setmana anunciant l’emissió d’un documental sobre com la cadena ha resolt els entrebancs tècnics derivats del confinament per seguir treballant. Tothom ha estat esperant un programa rigorós i divulgatiu sobre el funcionament de la cadena durant aquests dies excepcionals però, a l’hora de la veritat, tot plegat ha estat una paròdia completament inversemblant liderada per un fals realitzador anomenat Rodolfo Camerino, caracteritzat per l’egocentrisme i la insolència, entre altres adjectius. Tot plegat, factoria del Youtuber Pol Mallafré, amb la col·laboració de moltes cares conegudes de la televisió catalana. Fins aquí, tot en ordre i, fins i tot, l’enhorabona per la capacitat de TV3 de ser innovadora i atrevida.

Capítol a part es mereix el vessant lingüístic del programa. Poques paraules caben en una intervenció d’un minut. I, després de comptabilitzar els primers seixanta segons de programa a mode d’exemple, veiem tres frases senceres consistents en falques lingüístiques espanyoles d’aquelles que es creuen gracioses i que sembla que si no es diuen en castellà no fan gràcia, i dues més en anglès. I, entre unes i altres, un reguitzell de barbarismes i calcs gramaticals del castellà. Tot això, en tan sols seixanta segons! Doncs imagineu-vos com era la resta del programa: un insult a la missió de normalització lingüística que té (o hauria de tenir) TV3; una inoculació constant a la nostra comunitat lingüística d’expressions que li són alienes i que, atesa la fragilitat del català, hi quallen, en desbanquen l’expressivitat genuïna i li tallen les ales de la creativitat pròpia.

Aquest programa, en clau lingüística, és l’exemple portat a l’extrem de la confusió entre dos fets. Un, el voler fer riure emprant una expressivitat carregada de col·loquialismes o vulgarismes. L’altra, fer això renunciant a la mateixa llengua. O sigui, tenint en compte el procés de substitució lingüística galopant a què està sotmès el català juntament la baixa qualitat de l’ús corrent que en fa la majoria de la població i partint de la idea que TV3 va néixer per normalitzar el català correcte, la televisió pública catalana no es pot permetre produccions com la d’ahir. Si TV3 hagués sigut fidel als seus objectius fundacionals, a la seva trajectòria i al poble de Catalunya, hauria fet el mateix però, simplement, en català. Durant anys, TV3 ha demostrat que els artistes, els realitzadors i els professionals d’aquest país han demostrat l’enginy i la creativitat suficient per divulgar un català genuí tant en els registres formals com en el col·loquial i el vulgar. Aquesta és una tasca que abans era inherent al deure d’oferir qualitat als espectadors i que fa anys que s’ha perdut de vista. De fet, algú es pot imaginar que cap televisió pública de cap altre país es pugui atrevir a fer el mateix amb la llengua pròpia?

Sense cap mena de dubte, TV3 té el deure pendent de reassumir la responsabilitat com a servei públic de Catalunya en la normalització lingüística del català correcte per a tots i cadascun dels seus registres, tal i com se li va encomanar quan es va crear. La resta d’experiments potser caldria reservar-los quan aquesta missió estigui complerta. Mentrestant, l’emissió d’aquest divendres de TV3 confinada, produït pel responsable del canal de Youtube Mockudramas, el que ha estat és lingüísticament tot un drama.