El domini definitiu

Avui hi ha 108.000 adreces amb .cat, i ha acabat esdevenint l'opció natural per a qualsevol mena de negoci, iniciativa o institució

En diverses ocasions, la història demostra com els catalans no només fan coses, com deia M. Rajoy, sinó que aconseguim fer coses esquivant tot tipus d’obstacles perpetrats des del centre de la península. La votació del 9-N no s’havia de produir, el primer d’octubre no hi havia d’haver referèndum... També recordo quan la selecció catalana d’hoquei patins va aconseguir colar-se silenciosament però intel·ligentment a la federació internacional, de manera que va poder competir al mundial de Macau i Catalunya esdevenia així campiona mundial. Un altre exemple recent és haver aconseguit que el segon major cable submarí de fibra òptica de tot el món passi per Catalunya.

D’una manera similar, Catalunya i la llengua catalana també van aconseguir un èxit inèdit en el camp d’internet. Ja fa quinze anys que va néixer el domini d’internet .cat. En aquest cas, però, la voluntat inicial, especialment de l'ADD.CT, Associació per a l'homologació ISO 3166 dels abreujaments CT i CAT, era aconseguir el domini territorial .ct. Aquesta abreviatura és l’única disponible d’entre les combinacions sorgides d’unir a la C inicial qualsevol de la resta de lletres del nom Catalunya; ca és propietat de Canadà; cl, de Xile; cu, de Cuba; cn, de la Xina; i cy, de Xipre. El fet és que aconseguir el domini .ct es veia com una gesta quimèrica tenint en compte que calia complir un d’aquests dos requisits: d’una banda, que ser un estat independent (.ad, .fr...) o un territori físicament separat de la resta de l’estat al qual pertany (el .gi, de Gibraltar, per exemple) o, de l’altra, que el sol·liciti el govern estatal. Es veu que José Montilla, sent ministre d’Indústria, inicialment es va mostrar favorable a fer la sol·licitud per a totes les comunitats autònomes d’Espanya però finalment, oh sorpresa!, se’n va desdir.

Finalment, gestions silencioses i fetes amb coneixement de causa van fer que la iniciativa de crear un nou tipus de domini d’internet enfocat per a comunitats lingüístiques i culturals veiés la llum. Fins aquell moment, només existien dominis territorials, de dues lletres, reservats per als estats independents (.ad, .fr, .it, .es, etc...) i alguns dominis genèrics com .com, .edu, .gov, .net o .org, entre altres. Llavors, Catalunya aconseguia que l’organisme que gestiona aquests afers, la Corporació d’internet per a l’assignació de noms i nombres (ICANN), li fes una mena de vestit a mida. Un vestit que posteriorment va servir de patró per a les comunitats bretona (.bzh), basca (.eus), gallega (.gal) i escocesa (.scot). I el domini .cat no només va ser pioner en crear amb ell una categoria diferent. També va ser el primer a admetre adreces amb accents, dièresis, ç o eles geminades.

Des del 15 de setembre de 2005 fins avui ha plogut molt i el domini d’internet .cat ha assolit una normalització rellevant. De fet, la fundació que el gestiona el defineix com “l’ànima del català a internet”. Avui hi ha 108.000 adreces amb .cat i, si bé no és un domini gaire estès a la part de comunitat lingüística de fora de Catalunya, en aquest territori ha acabat esdevenint una mena de domini natural per a qualsevol mena de negoci, iniciativa o institució. Tot i així, no hem de perdre de vista que el .cat és només la solució pedaç davant la impossibilitat d’aconseguir el .ct, el domini de Catalunya; el domini definitiu.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF