L’atracció i la convicció

Aquest dilluns, amb l'etiqueta #SuplentMagoPopTV3, el programa va fer córrer molta tinta (digital) per Twitter

Generalment, quan s'estrena un programa de televisió, es busca que la primera edició sigui especialment atractiva per captivar l'audiència i fer un primer pas cap a la fidelització. Això es veu amb molts programes i, de vegades, aquesta opció causa un efecte negatiu perquè, capítol a capítol, la qualitat o l'interès de vegades baixa progressivament. Veurem què acaba passant amb El Suplent, el nou programa de TV3 en què una persona famosa es cola en una aula d'un centre d'ensenyament amb el pretext de cobrir per un dia l'absència d'un professor titular. Una producció que va tenir un inici que no va passar desapercebut.

Aquest dilluns, amb l'etiqueta #SuplentMagoPopTV3, el programa va fer córrer molta tinta (digital) per Twitter. En una època en què els partits polítics espanyolistes asseguren que la llengua castellana està perseguida a Catalunya i que es desterra de les aules de l'escola pública, de cop i volta TV3 ens fa una mena de Germà gran en una aula d'un institut públic de Badia del Vallès, amb Antonio Díaz ( Mago Pop) com a mestre de cerimònies. El seu primer bon dia, "Com esteu?", rep com a resposta majoritària dels alumnes un "bé", en castellà. El programa va avançant. El professor substitut es manté força en el català amb alguna vacil·lació puntual (notant-se que ell és majoritàriament castellanoparlant), però entre els alumnes segueix predominant el castellà. També en bona part de les entrevistes personals en format de testimoni privat. Fins i tot, quan l'Antonio els pregunta per quin punt del temari van (la Restauració, el Catalanisme, la guerra civil...), la resposta de l'alumne és en castellà. He de reconèixer que em va provocar un cert xoc, sentir "catalanisme", com a títol de matèria, en castellà.

La gran majoria de comentaris de la tuitosfera sobre el programa no se centraven en el contingut o el format del programa, sinó que giraven entorn de la qüestió lingüística. Sobretot, per posar de manifest que aquella realitat que es veia per la pantalla petita distava molt d'allò amb què fictíciament s'omplen la boca micròfon en mà els partits anticatalanistes i nacionalistes espanyols. Amb aquestes, i entre altres, una alumna sortia la defensa amb un tuit i assegurava que el programa no era un reflex real de la classe: que la majoria de lliçons, en aquella escola, s'imparteixen en català; que els responsables del programa els van indicar que parlessin en la llengua en què se sentissin més còmodes; i que, com que ella és majoritàriament castellanoparlant, va optar pel castellà. Sigui com sigui, tot plegat porta a la conclusió que la majoria d'alumnes d'aquell grup no se sent còmode parlant en català. I m'estranyaria que l'enregistrament del programa canviés l'opció lingüística del dia a dia dels alumnes, tractant-se l'aula d'un espai que normalment és 100 % zona de confort.

Tot això ho explico amb afany descriptiu i no pas com una crítica; ho explico per refermar que, mentre uns titllen la immersió lingüística de supremacista, la realitat mostra que aquesta política és insuficient per assegurar la pervivència de la catalanofonia; una forma de codificar lingüísticament la realitat que fonamenta la nostra identitat. Per molt que els mestres parlin en català amb els alumnes, els alumnes parlaran en la llengua que els sigui més còmoda o més atractiva. Dins i fora de l'aula. I la transmissió de la consciència de llengua i d'identitat, que molt professorat no té ni està obligat a tenir, no forma part de les seves obligacions curriculars. Amb això no defenso que ho hagi de ser ni que no ho hagi de ser.

La transmissió d'aquests valors, en una societat normal, és intrínseca, automàtica, en els hàbits del dia a dia. I en aquest sentit, la nostra no és una societat normal, perquè el poder d'atracció del castellà (i el francès o l'italià a la Catalunya Nord i a l'Alguer) dins la catalanofonia estronca la transmissió d'aquesta consciència a base de penetrar-nos a tots com un coadjuvant amb l'oci, la cultura, les modes i bona part dels hàbits que els alimenten les passions. Les aules, totes soles, no poden pas compensar-ho, per molts professors amerlinats que pugui haver-hi. I la solució a tot això ha de ser molt intel·ligent i tenint ben present que les victòries s'aconsegueixen a través del convenciment i l'atractiu; no pas per la via de la imposició ni fent tuits destructius. I això implica a tothom.

Nota: La noia del tuit que he citat abans té el primer cognom català, assegura que majoritàriament parla castellà i que aquesta és la llengua en què se sent més còmoda. A la classe hi havia un noi amb nom musulmà, que era dels pocs que va parlar tota l'estona en català.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF