Tots per un

Imagineu-vos en quants contextos el català, sent la llengua de la majoria, s’esfuma per suposats prejudicis d’educació

En moltes ocasions es produeixen situacions en què hi ha catalanoparlants que es passen al castellà sense pensar-s’ho. En són conscients, perquè creuen que ho fan per educació, però des del meu punt de vista, és un canvi de llengua absurd perquè l’interlocutor ja els entén. Bé, absurd no; més aviat nociu, perquè contribueix a convertir la llengua catalana en inútil, innecessària. Si els castellanoparlants, encara que entenguin el català, saben que tothom se’ls hi dirigirà en castellà, per què voldrien aprendre català?

Feta aquesta reflexió, avui em referiré a un cas real que m’ha explicat una companya de feina aquesta setmana. A casa seva són mallorquins catalanoparlants de tota la vida. Són pare, mare i dues filles. Una de les quals és la companya aquí em refereixo. La seva germana, que recordem que té el català com a llengua materna, té una parella que, des de petit, viu a Mallorca. Per fer-ho més fàcil, posem-los de noms Elisabet i Pablo. Tot i fer anys que viu a Mallorca, en Pablo no sap parlar català, però l’entén. La cunyada i la sogra li parlen català i no es queixa... Però l’Elisabet li parla en castellà. Resulta que l’Elisabet té dos fills d’una relació anterior: en Pep i en Jordi (noms també inventats), amb el català com a llengua materna i sempre el parlen entre ells. En Pablo també té un fill d’una relació anterior, posem-li Arnau (té nom català malgrat ser fill de castellanoparlants). L’Arnau sempre ha viscut a Mallorca, parla català perfectament, però amb el pare parla en castellà.

En resum, en aquest quadre familiar tothom sap parlar català menys en Pablo que, malgrat no parlar-lo, l’entén. Doncs què passa? Al marge que la cunyada i la mare parlen català amb en Pablo perquè són molt de la ceba, tota la resta de família canvia d’idioma per parlar amb ell. I no només això, l’Elisabet es passa al castellà amb el seu fillastre, l’Arnau. I els fills de l’Elisabet, en Pep i en Jordi, també parlen en castellà amb el seu fillastre, l’Arnau, per la influència del seu pare.

Resumidament, la presència d’un castellanoparlant, per bé que entén el català, fa canviar l’idioma de gairebé tota la família. Tots canvien per un. La dona d’en Pablo diu que ho fa per educació, però la seva germana i jo ens preguntem: no és més mala educació no adaptar-te a la llengua del teu entorn i, a més, tolerar que tots canviïn d’idioma per tu? I no és mala educació aïllar una persona respecte a la llengua catalana, cosa que li estronca la possibilitat de llançar-se a parlar en català en un context còmode com és la família?

El cas que es produeix a la família de la meva companya de feina és molt més habitual del que ens pensem. Imagineu-vos en quants contextos el català, sent la llengua de la majoria, s’esfuma per suposats prejudicis d’educació! I com d’inútil i innecessària l’anem convertint!

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF