Satisfent la demanda

Se suposa que els governs estan al servei del ciutadà i per donar-li el millor per cobrir-li les necessitats

A Catalunya, el fet que quatre famílies que porten la Generalitat als tribunals es pretén que sigui motiu suficient per trencar el consens al voltant del model d’immersió lingüística en català a les aules. Encara que sigui de la forma menys legitimada del món: des de Madrid, amb l’autonomia suspesa. Ho han fet en casos concrets i no ho han aconseguit en el conjunt però amb el 155 ha anat del canto d’un duro.

Al País Valencià, fa cosa de dies, manifestants importats amb autocars des de diversos punts de la península ibèrica es manifestaven pels carrers del cap i casal per denunciar una suposada imposició lingüística del valencià i un hipotètic arraconament de la llengua paradoxalment hegemònica, el castellà. Tot això, en protesta a una legislació que marca uns mínims del 25% de les classes en castellà i un altres 25% en valencià (igualtat de condicions) i que ha estat aprovada per majoria parlamentària.

Mentrestant, a la Catalunya Nord, dades publicades per la Plataforma per la llengua indiquen que el 76% dels habitants són favorables a l’ensenyament bilingüe en el sistema públic i serien favorables a l’ampliació de l’ensenyament del català. No obstat això, l’any 2017 només el 25% dels estudiants d’aquestes comarques han rebut alguna lliçó en català, ja sigui en classes d’iniciació o en algun dels 47 centres educatius que, o són bilingües, o practiquen la immersió lingüística. Són dades de l’Associació per l’ensenyament del català (APLEC).

Veiem dos casos, doncs, en què una minoria (que, segons com ni resideix al territori) qüestiona i burla les decisions de la majoria, que vetlla per la llengua pròpia. I hi ha un altre cas, el de la Catalunya Nord, en què la voluntat de la majoria ni tan sols es fa realitat. I és més, la ingerència espanyola ha aconseguit ficar-hi la grapa! I em refereixo al que passa amb l’escola Jordi Pere Cerdà, de Sallagosa, a la part de la Cerdanya governada des de París.

Primer, les dificultats econòmiques de la Generalitat de Catalunya, que es va veure obligada a suprimir subvencions a la Catalunya Nord, van condemnar al tancament de l’escola que la xarxa Bressola tenia a Càldegues. Després, un grup de pares i mestres es va organitzar i junts van obrir l’escola Jordi Pere Cerdà, que dona servei a 48 alumnes de les dues bandes de la frontera que aprenen amb un sistema multilingüe, amb predomini del català. I ara, aquest centre educatiu es troba en una situació econòmica límit perquè, arran de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, no se’ls ha atorgat la subvenció anual de 35.000 del govern català. Amb la campanya Salvem la Jordi, es recullen donatius per poder arribar a final de curs.

Se suposa que els governs estan al servei del ciutadà i per donar-li el millor per cobrir-li les necessitats. Però en aquest cas, d’una banda tenim un govern, l’espanyol, que pretén sabotejar els drets lingüístics dels seus ciutadans de forma antidemocràtica. I de l’altra, un govern, el francès, que ignora una inquietud del 76% dels habitants d’una zona del territori; una part dels quals estan perjudicats, de rebot, gràcies a determinades decisions del primer govern, l’espanyol, via 155. És tan difícil d’explicar, que si algú d’un país civilitzat ho veiés, se’n faria creus. Però no és tan difícil d’entendre: amb voluntat política, es podria satisfer la demanda. Per tant, en aquest cas es fa palès un cop més que la voluntat política és diametralment oposada a la demanda ciutadana.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF