Reserva Índia (2)

Sovint es percep, dins la nostra comunitat lingüística o dins dels països per on s’estén, una mena d’'autocondescendència' que em molesta. De fet, fins i tot, m’ofèn. Que si som un país petit, que si tenim una llengua amb pocs parlants, que és clar que en castellà les bromes fan més gràcia, que les pel·lícules doblades al castellà sonen millor que el català, que si tota la música en català és igual... De vegades sembla que estiguem justificant un harakiri col·lectiu... Avui no toca explicar-ho perquè ja ho he fet en més d’una ocasió, però tot això són prejudicis. I qui no ho cregui, li recomano que llegeixi una mica de Jesús Tusón. En tot cas, no penso que els danesos o els islandesos vagin plorant per les cantonades perquè tenen llengües amb “pocs parlants”. Al contrari, les tenen normalitzades. Potser els tenen més ben posats que nosaltres?

És en aquest context que, indubtablement, m’ha cridat molt l’atenció el titular d’una notícia que he llegit aquesta setmana en un diari desacomplexadament catalanista com és El Punt Avui. Diu: “Uns Goya plurilingües”. I comença dient: “La diversitat lingüística és aquest any la protagonista de les nominacions als premis Goya”. M’entristeix que sigui notícia una cosa que hauria de ser la tònica dominant. Amb la quantitat de cinema que es fa en català i amb la qualitat que té, no hauria de ser notícia que l’acadèmia espanyola nominés pel·lícules en la nostra llengua.

No sóc expert en cinema i és per això que em pregunto si és inèdit el fet que es nomini una pel·lícula en català. I tornem a ser al cap del carrer: Espanya, i els catalanoparlants també, hem d’assumir que el català és una llengua espanyola que, es vulgui o no, forma part del patrimoni d’Espanya. Per tant, el més normal seria que les institucions i entitats espanyoles la tractessin amb normalitat i fos ben normal que una pel·lícula en català guanyés un Goya o que Espanya anés a Eurovisió amb una cançó en català. És que fins i tot França ha anat a Eurovisió amb cançons polinèsies o corses.

Deixeu-me que faci també una altra apreciació sobre la notícia. La forma com ens expressem diu inconscientment molt de nosaltres, del nostre punt de vista i de com ens definim. Si aquest diari és tan catalanista, no hauria estat més normal que la notícia destaqués, per davant de tot, quines pel·lícules catalanes han estat nominades i després anar per la resta? És com quan als Telenotícies de TV3 primer destaquen les dades del PIB d’Espanya i després les de Catalunya. Si et creus país i et creus el centre del teu món, no seria lògic començar a parlar d’allò teu i després seguir amb la resta? Per aquesta regla de tres, el titular potser hauria hagut de dir que “Estiu de 1993” obté nou nominacions als Goya, no? Però no, aquest diari tan catalanista destaca ja a l’avanttítol que una pel·lícula basca és la més nominada.

Tot això em balla pel cap la mateixa setmana en què llegeixo que la Plataforma per la llengua ha començat a lliurar uns adhesius a les botigues que fan millor ús de la llengua catalana segons l’aplicació CatalApp. Això em recorda aquella campanya que van fer a l’Alguer amb què col·locaven adhesius a les botigues on podies parlar en català. Tot plegat crec que posa de manifest que la nostra llengua no està precisament en una bona situació sinó que més aviat tendeix a manifestar-se com si fos un tret d’una reserva índia. Quan prendrem més consciència i serem més islandesos o danesos?