Reflectits al mirall

Érem tres, palplantats al carrer, en una zona de la Catalunya interior. Un dels interlocutors de la conversa explica que, dies enrere, va anar a una cafeteria més o menys de carretera que no acostuma a freqüentar. Sap que fa uns mesos que ha canviat de mans, això sí. Hi demana un cafè amb llet però el cambrer no l’entén. Es troba que necessita demanar-li en castellà perquè en català, la llengua altament majoritària de la zona, no ho pesca. L’interlocutor es pregunta com pot ser que en el mig any que fa que el cambrer treballa en aquest lloc, mai abans hagi sentit demanar “un cafè amb llet”. Dit això, automàticament explica que té un amic “a la zona euscaldune de Navarra [sic]” que hi ha obert un bar i que sap que si no hi posa un cambrer que parli basc, el negoci no funcionarà.

Aquestes i altres explicacions seves em motiven a explicar-li una tirallonga de tuits que havia llegit dies enrere, de la periodista nord-catalana Júlia Taurinyà, del canal France 3. Taurinyà relata que aquests dies ha fet una sortida familiar cap a la zona de Girona. Eren onze membres. Tots entenen perfectament el català i nou el parlen també a la perfecció. El fet és que van a un museu i els posen el vídeo explicatiu en francès. El demanen en català i els hi pregunten si estan segurs de voler-lo en català, perquè no “semblen catalans” [sic]... Taurinyà explica que, en aquest punt, el seu pare ja comença a posar-se lògicament nerviós. Un cop al restaurant, el cambrer els hi parla en francès. Ells insisteixen en català i aconsegueixen que els prengui nota en català. Però després, els passa a atendre un segon cambrer, que els parla... en castellà! Més tard, van a un altre poblet a fer el cafè i la cambrera, que es dirigeix en català a tots els clients, amb ells només ho fa en castellà tot i que ells es mantenen en català. En fi, que després hi ha qui diu que a la Catalunya Nord no hi ha ningú que parli català..! Però vist això, sembla que els nord-catalans poden parlar més lliurement el català si no travessen la línia imaginària cap al sud!

Si ets catalanoparlant i et parlen en català, per què et passes al castellà o fins i tot al francès? Si l’interlocutor no t’entén, ja t’ho farà saber. Però si evites parlar en català, fas que sigui inútil saber o parlar aquesta llengua.

Torno a la conversa a peu de carrer que explicava al principi. El meu interlocutor s’exclama que com pot ser que hi hagi gent que, malgrat haver viscut més de cinquanta anys en aquesta zona interior, majoritàriament catalanoparlant, encara no parli el nostre idioma. Molt senzill, si ja ens trobem que hi ha tanta gent que es passa al francès o al castellà davant de persones que els parlen català rossellonès, què deuen fet aquests quan directament els parlen en castellà? Doncs el que malauradament encara fa la majoria de la població; canviar al castellà. Hi torno: si l’interlocutor no t’entén, ja t’ho dirà. Però si evites parlar en català, fas que sigui inútil saber o parlar aquesta llengua. I això és el que ha passat aquests darrers cinquanta anys, que hem convençut els castellanoparlants que parlar català és innecessari.

Tornant per últim cop a la conversa, el meu interlocutor en algun moment em va assegurar amb perplexitat que, al mateix poble de la Catalunya interior de l’escena del “cafè amb llet”, hi viuen nouvinguts amb trets de nadiu sud-americà que es reclouen en el castellà i es mostren reticents a parlar en català. El company no es pot explicar com pot ser que persones a les quals els han extingit la llengua materna dels avantpassats, ara d’alguna manera exerceixin l’imperialisme lingüístic castellanoparlant. La d’aquests nouvinguts amb arrels esborrades, doncs, és la imatge que el personal del museu, els cambrers del restaurant i la noia de la cafeteria que van atendre la família Taurinyà veurien reflectida al seu mirall lingüístic. A tots ells, els dedico aquesta tribuna d’Assumpció Cantalozella, publicada fa una setmana i escaig a El Punt Avui.