Sovint penso que en aquesta vida cometre determinat tipus d’errors està excessivament mal considerat quan, justament, un dels trets característics de la humanitat és la imperfecció. Si no, tots seríem iguals, no hi hauria mai conflictes, no caldria mai aprendre, no hi hauria res a millorar... Sí que hi ha persones que sembla que gaudeixin posant el llum sobre els errors dels altres amb ànim de fer sentir malament, però com molt encertadament em va dir un dia una bona companya de feina: “En aquesta vida es pot dir tot, sempre que es digui bé”.
Aquesta estratègia suposo que és la que va aplicar una persona que, com que no la conec, dedueixo que és convençuda i persistent. L’escriptor Pere Martí i Bertran explicava, fa qüestió de dies, tres anècdotes molt descriptives en un article titulat ‘Creure en el català o no creure-hi’, publicat a l’edició del Ripollès i Osona d’El 9 Nou. Eren tres situacions en què, en punts d’atenció al públic diferents, li van facilitar formularis i documents per signar i, sempre, per defecte, en castellà. Ell, cada cop que s’hi va trobar, va demanar si els tenien en català. Explicant-ho resumidament, d’entrada sempre li deien que no, però després d’insistir o demanar el llibre de reclamacions, feien l’esforç de buscar-lo a l’altra punta de l’oficina o de demanar que els l’enviessin per correu electrònic per oferir-l’hi.
Lliurar, sense demanar-ho, la documentació en castellà, sobretot enmig d’una conversa en català, denota moltes coses: desídia, menyspreu per l’interlocutor i la seva llengua i incompliment de drets lingüístics, és clar! Encara que a priori no ho sembli, això és greu, però encara ho és més si tenim en compte que un dels casos que explica, és al taulell d’una administració pública, suposada garant dels drets de les persones i teòricament al seu servei. I no deixa de ser problemàtic que si Martí no ho hagués demanat amb insistència i disposat a esperar en algun cas fins a una hora, correríem el risc que aquest cúmul d’efectes nocius per la llengua d’alguna manera es perpetuessin. Per sort, i malgrat el no categòric inicial amb que es trobava l’escriptor, la persona de l’altre costat del taulell ha acabat rectificant.
De la mateixa manera, també ha acabat rectificant el govern francès davant la decisió de no voler emetre nous certificats d’aptitud per a l’ensenyament de segon grau. Aquest és el títol que el mateix govern exigeix als aspirants a cobrir places de mestre en català i francès. Així que, mentre cada any es denuncia la manca de mestres aptes per ensenyar en la llengua pròpia del territori, el govern francès tancava una aixeta que ja amb prou feines rajava. En aquest cas, les manifestacions de mestres, alumnes, sindicats de l’ensenyament i representants polítics del territori han aconseguit l’efecte desitjat. Malgrat tot, difícilment això permetrà cobrir la demanda i, encara menys, respondre el clam segons el qual entre el 70 i el 80% de les famílies voldrien ensenyament en català per als fills.
Esperem que així d’útil sigui la bústia de queixes lingüístiques que la Coordinadora pel valencià en l'ensenyament universitari (VEU) ha habilitat fa qüestió de dies per a la comunitat de la Universitat de València. Tant amb la seva versió electrònica com amb les caixetes ubicades als diversos campus, tothom que ho vulgui podrà comunicar-hi incompliments dels compromisos lingüístics en l’àmbit acadèmic, suggeriments, queixes i idees per a campanyes, entre altres. Tot plegat donarà l’oportunitat a tots els actors responsables, conscients o inconscients, de rectificar en allò amb què fallen a la nostra comunitat lingüística.
Sovint es diu que el no ja el tenim. O que els que no lluiten ja han perdut. Però encara que sembli paradoxal, és important demanar allò a què es té dret. Rectificar, implica un error, però també aporta un benefici. I tant o més important és veure com, sempre que vulguem, podem convertir un error en una victòria.
