Punt de partida

Si no ho recordo malament, va ser a l’estiu del 2018 que TV3 va decidir emetre la primera temporada de Mai neva a ciutat. Es tracta d’una sèrie televisiva d’IB3 molt innovadora, que va tenir molt èxit entre els espectadors de la cadena balear. Un cop es va prendre la decisió, es veu que a dins de TV3, cadena dirigida per un valencià, va sorgir el dubte de si calia subtitular-la davant la por que molts catalans tinguessin dificultats per entendre-la. Però, alhora, es veia a venir una pluja de crítiques si s’optava per aquesta opció. La sèrie es va emetre finalment sense alteracions. I sí, hi va haver comentaris de persones que no l’entenien i sembla que això hauria derivat en una audiència no tan bona com s’esperava. Aquest fet, constata la manca de permeabilitat que lamentablement sembla que encara hi ha entre els grans blocs dialectals del català.

Si que és cert que, des de fa temps, poses Andorra Televisió o Catalunya Informació, per citar alguns exemples, i hi pots sentir parlants nord-occidentals, centrals i fins i tot algun tortosí i algun valencià, i no precisament fent cròniques territorials. A TV3 pots veure una crònica judicial en tortosí, una corresponsal a Madrid amb accent de Lleida, continguts de ciència en mallorquí... O mirant IB3 pots sentir notícies amb les harmonies vocàliques tan peculiars d’alguns subdialectes del valencià meridional o també, per què no, periodistes centrals. Tots, convivint amb els parlars propis dels territoris d’on són cadascuna d’aquestes emissores. Amb tot, i com s’evidenciava amb el desembarcament de Mai neva a ciutat a Catalunya, aquests casos són encara massa anecdòtics.

És en aquest panorama que la Plataforma per la llengua revela que més de la meitat dels catalans, el 51 %, considera que català, valencià i els parlars balears no són la mateixa llengua. I això que els experts consideren el nostre com un dels idiomes lingüísticament més unitaris de l’entorn, sobretot en comparació amb l'alemany, l'italià, el portuguès o el castellà. I això, sense citar el cas dels algueresos, molts dels quals no saben que mar enllà hi ha milions de persones que fan el dia a dia en la llengua que els parlen els avis; un idioma que sovint pensen que no serveix per res més que per cantar cançons i parlar amb la gent gran..!

No és cap novetat que el govern espanyol i l’espanyolisme suquen pa en aquest drama. Malgrat el posicionament dels experts exteriors en llengües romàniques i la vella jurisprudència del tribunal constitucional espanyol i del tribunal superior de justícia valencià, fa quatre dies l’advocacia de l’estat espanyol insistia en el veto a l’ús del català per a comunicacions oficials entre la Generalitat Valenciana i els governs català i balear. I això que s’autoanomenen constitucionalistes i defensors de la justícia! No només això, la Plataforma per la llengua constata que l’administració espanyola segueix dedicant esforços per consolidar aquesta divisió de la llengua habilitant a més webs institucionals la versió valenciana, diferenciada de la catalana. Aquesta entitat indica que si el percentatge dels webs institucionals espanyols que practicaven el secessionisme lingüístic era del 30,01 %, el 2018 va escalar fins al 38,71 %. Al preu que van les traduccions, quants diners que han gastat en contra nostra! I en contra del patrimoni lingüístic espanyol..!

Però no són els únics que fan això. Quants continguts audiovisuals han doblat alhora les televisions públiques valenciana, balear i catalana, cadascuna al seu dialecte dominant? Un exemple és la sèrie de dibuixos animats Doraemon, que existeix en valencià, mallorquí i central. Tal com defensa la Plataforma per la llengua, si totes tres cadenes s’haguessin posat d’acord i haguessin fet un sol doblatge, probablement combinant diverses formes dialectals, en comptes d’emetre una sèrie n’haurien pogut emetre tres! I aquesta revelació és molt interessant en un moment en què la situació econòmica dels mitjans de comunicació i la forta competència, compliquen l’adquisició i el doblatge de produccions noves.

Amb tot, si sentir mallorquí, valencià, rossellonès, central, alguerès... aleatòriament i de forma repetida al llarg del dia fos el més normal del món, segurament la gran majoria de la població tindria les orelles plenament acostumades a dialectes que no són els seus. A més, segurament molts dels prejudicis que hi ha entre uns parlars i els altres es dissoldrien: que si un dialecte és molt pagès, que si l’altre és molt graciós... Alhora, es faria més palès encara que tots són aptes per a situacions tant formals com informals.

Però, si bé hi poden fer molt, l’acció individual dels mitjans de comunicació i les indústries culturals segurament tampoc posarà punt final al secessionisme lingüístic i als problemes de comprensió interdialectals, anecdòtics, com dèiem, en comparació als que hi pugui haver dins l’alemany. Per això és molt interessant la proposta que la Plataforma per la llengua recupera del 2n Congrés internacional de la llengua catalana (1986), dins la campanya Som 10 milions: fer quelcom semblant a la Unió de la llengua neerlandesa. Creat el 1980, aquest organisme sorgeix de la inquietud dels governs dels Països Baixos i de Bèlgica de preservar la unitat del neerlandès i per promoure la col·laboració internacional entre els països on es parla. En aquest sentit, la plataforma proposa constituir una comissió intergovernamental per coordinar les polítiques lingüístiques públiques, una comissió interparlamentària per vetllar per la coherència entre les legislacions lingüístiques, i un consell de la llengua i de les lletres que agrupi les institucions acadèmiques i culturals més rellevants dels territoris de la catalanofonia.

Es pot fer molta pedagogia per frenar aquest divideix i venceràs que tanta força resta a la nostra llengua. Els mitjans de comunicació i les indústries culturals poden treballar més coordinadament. Però sense aquest compromís institucional de l’Alguer, Andorra, les Balears, les dues catalunyes i el País Valencià, el blindatge de la llengua no serà del tot efectiu com ha acabat sent-ho en el cas del neerlandès. Confiem que l’enviament massiu de cartes organitzat amb la campanya Som 10 milions marqui un punt de partida per a la realització d’aquesta fita; una gran gesta per deixar de malgastar temps i diners discutint fins a la sacietat quelcom que científicament està més que avalat.