Obvietat i consens

Estira-i-arronses i litres de tinta (mal)gastada, aquests dies, a les Balears. Tot per una disquisició que, des del meu punt de vista, cau pel seu propi pes.

Entrem en context. El govern del Partit Popular de l’arxipèlag es va passar per l’arc de triomf el consens en matèria lingüística a les illes i va suprimir el requisit de saber català per ser funcionari. Una decisió que, de facto, anul·lava l’oficialitat de la nostra llengua perquè tolerava el fet que l’administració no pugui atendre en català un ciutadà que s’hi adreci. O sigui: vulneració de drets lingüístics quilòmetre zero. Amb el canvi de govern, es va recuperar aquest requisit per tornar a emparar aquests drets lingüístics. Però, en l’àmbit sanitari, es va voler ser més lax. El fet és que ara urgeix convocar 3.876 places en aquest sector i s’obre el debat de si s’ha d’exigir saber català en aquesta convocatòria o no. Un debat que sincerament trobo absurd i ara explicaré perquè.

Abans, permeteu-me que recuperi algunes informacions que recordo perquè vaig publicar en aquest mateix espai. El febrer del 2016 em referia a un esdeveniment produït a l’Hospital 9 d’octubre de València. Un metge es va negar a atendre un pacient; li va dir que si li parlava en valencià es busqués un altre metge. O el setembre passat em referia al cas d’una parella gran d’Alcoi, que es va trobar que per parlar en valencià amb l’operador del telèfon 112, l’atenció sanitària d’urgències se’ls va retardar unes quantes hores. I de casos similars n’hi ha grapats. I parlar en la llengua pròpia al teu país no crec que sigui una tossuderia. I menys, quan un seu davant del metge. No és només un dret, sinó que és una qüestió d’eficiència. I de vegades, d’urgència.

Senyors del govern de les Illes Balears: deixeu-vos d’històries. Sempre hauria de ser així, però hi ha moments en què especialment la llengua no és una qüestió ni ideològica ni política, sinó una obvietat. I en una obvietat el consens és inherent.