Opinió 27/04/2019

Mestre de mestres

Perquè la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat segueixin vives cal que les noves generacions les estimin

i
Agustí Mas
3 min

Molt intel·ligentment tot i que sense grans pretensions, un bon amic una vegada em va donar una indicació, per dir-ho d’alguna manera, que sovint se’m fa present com un llumet més verd que no pas vermell. Em va dir que, quan formes part d’una entitat, no pots sortir-ne sense abans haver-hi aportat com a mínim un altre membre. En aquell moment, en certa manera, va ser com si se m’afegís una mica més de pes a la motxilla imaginària que tots portem. Però de seguida vaig anar entenent que qualsevol causa pendent, si no s’alimenta amb ningú que continuï reivindicant-la fins que es materialitzi, pot resultar perduda.

Aquest record em ve al cap l’endemà de la celebració de la Gala literària del Ripollès, en què s’han lliurat els 28ns Premis literaris infantils i juvenils Joan Triadú, organitzats pel Consell Comarcal del Ripollès. El de Joan Triadú (1921-2010) és un nom que indubtablement forma part de l’imaginari col·lectiu de la comarca on va néixer, probablement perquè dona nom al centre d’ensenyament secundari de Ribes de Freser i també en aquest certamen literari en què han participat generacions i generacions de ripollesos en edat escolar. Però no pas prou, almenys al meu parer, tenint en compte la transcendència del seu llegat en la valorització de la llengua catalana, la reivindicació de la seva importància i l’aportació en la pedagogia a Catalunya.

Joan Triadú es definia sobretot com a mestre. La seva passió era ensenyar, tasca que ja va començar als setze anys cobrint les vacants provocades per la marxa de mestres al front republicà. El títol li va donar en mà el mateix Pompeu Fabra. Després d’anys d’exercici, va ser lector de català a la Universitat de Liverpool (1948-1950) i, en tornar-ne, entre altres obres, va publicar una antologia de poesia lírica catalana en anglès. De fet, bevent de la mentalitat anglesa, Triadú va assumir que calia promulgar per la llengua catalana un tracte com el de qualsevol gran idioma europeu i es va interessar per la recuperació i la divulgació de la memòria històrica del català i la seva literatura. Així és que va resultar ser un dels fundadors de la revista Ariel, que es publicava en la clandestinitat i testimoniava els valors essencials de la cultura catalana. També va col·laborar amb la revista Serra d’or i el diari Avui.

A més, si actualment encara se celebren tants jocs florals a les escoles en part és mèrit seu. Triadú va ser promotor del Concurs parroquial de poesia de Cantonigròs, que es considera el certamen literari en llengua catalana més important del país dels primers temps del franquisme i el focus principal de la resistència cultural. A partir del 1968 es va substituir per les Festes populars de cultura Pompeu Fabra, la primera de les quals es va celebrar a Ripoll. Amb tot, també col·laborava intensament amb els Jocs florals a l’exili, motiu pel qual va rebre una important sanció per part de la dictadura espanyola, cosa que ens recorda fets que ara són plena actualitat.

Tot això encaixa amb la descripció que el seu fill Joaquim va fer, a la Gala literària del Ripollès, dels fonaments sobre els quals es va bastir l’obra de Triadú: la defensa de la llengua i la cultura catalanes, la inquietud per la pedagogia i la vocació de servei al país. Doncs això és justament el va portar a centrar-se, cada cop més, en la formació de professors de llengua i literatura catalana. El 1961 va crear la Junta assessora per als estudis de català i va ser molts anys secretari general tècnic d’Òmnium Cultural, entitat amb la qual va participar en la gestació dels premis Sant Jordi i Premi d’honor de les lletres catalanes. Reinstaurat l’autogovern català, va ser membre del Consell d'ensenyament i cultura. També va ser el primer president de la Societat catalana de pedagogia (filial de l’IEC) i va fundar l’escola Thau. Aquestes, entre moltes altres fites.

Amb tot, reprenc la idea del primer paràgraf. Perquè la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat segueixin vives cal que les noves generacions les estimin. Però alhora, és imprescindible que algú els ensenyi a estimar-les. Perquè segueixin defensant-les, cal que algú els hi ensenyi a defensar-les. Perquè la nostra literatura segueixi lluint, cal que algú els hi ensenyi a fer-la brillar. Amb esforç, perseverança i constància, durant l’època més fosca per la nostra cultura, algú va llaurar el terreny perquè, avui, centenars de mestres segueixin cultivant en infants i joves llarga vida per a la llengua i la literatura catalanes. Mestre de mestres, aquest algú fou Joan Triadú.

stats