L'ofec de l'amenaça

Tot el que ha suposat aquesta història brillant dels mitjans de comunicació en català no agrada a tothom

Després de la dictadura espanyola, la llengua catalana es llepava les ferides tot pensant que arribava el moment d’aprofitar totes les possibilitats que li obria la democràcia per deixar enrere aquella època grisa i de deteriorament. Sorgien iniciatives com la Gran Enciclopèdia Catalana, la legislació per protegir la llengua, la immersió lingüística en català a les escoles... Però si una idea va tenir molt clara en aquell moment el president Pujol, era que una eina decisiva era disposar de mitjans de comunicació en la llengua pròpia. I d’aquí sorgeixen TV3 i Catalunya Ràdio.

No només es tractava d’entrar fàcilment a les cases en una època en què la televisió i la ràdio eren veritables mitjans de comunicació de massa i, específicament dins la televisió hi havia ben poques opcions. Es tractava, sobretot, de crear uns mitjans que tinguessin ganxo, que connectessin, que oferissin una programació envejable i inigualable per la competència. En canvi, l’oposició política defensava el que es deia una “televisió antropològica” que només retransmetés teatre i aplecs de sardanes, que evidentment també han de tenir (i tenen) lloc en la programació. TV3 naixeria emetent Dallas, obrint els telenotícies amb informació internacional, fent late shows com no s’havien vist mai a casa nostra per on desfilarien estrelles internacionals d’arreu del món. A part de ser un exemple de professionalitat, TV3 va ser un mirall en la correcció lingüística, va demostrar que la llengua catalana era apta per parlar de tot i va fer que el català fos l’única porta d’accés a una programació brillant i gairebé addictiva. El mateix segurament va fer Catalunya Ràdio, un fenomen que personalment tinc menys estudiat.

Igual que va aconseguir en bona mesura l’extint Canal 9 al País Valencià, TV3 també va cohesionar Catalunya. Fins i tot, va estrènyer vincles amb la resta de territoris de parla catalana, on l’associacionisme feia mans i mànigues per fer construir repetidors avui barroerament i injustificadament tancats per la força i escampar-ne el senyal. TV3 va reforçar el sentit de país, va fer que aquella Catalunya acomplexada de cop i volta es veiés al mirall i s’agradés. Va reintroduir el català en àmbits en què molts ciutadans no l’hi feien, i va fins i tot esborrar del mapa molts barbarismes. Va crear mites, un nou imaginari col·lectiu, va construir un star system propi i va desenvolupar el sector audiovisual català donant lloc a grans grups de la comunicació i l’entreteniment com per exemple, Mediapro o el Terrat. I tot plegat, amb uns estàndards de qualitat lloats anualment i internacionalment amb guardons d’alt nivell, que han situat TV3 a la mateixa alçada, per exemple, que la BBC. I no oblidem els diversos sistemes de control de la qualitat i el rigor en la informació.

Però tot el que ha suposat aquesta història brillant dels mitjans de comunicació en català no agrada a tothom. I unes persones que representen una minoria política dins de Catalunya però que tenen la paella pel mànec 500 quilòmetres a l’oest, al llarg de la història no han parat de fer tot el possible per dinamitar-los. Primer, el tancament forçós i possiblement il·legal de les emissions de TV3 al País Valencià. Després, la reducció a la mínima expressió de la quota de la llengua catalana dins l’oferta televisiva amb l’arribada de la TDT. Després, una gran campanya de desprestigi, proclamant sense proves que TV3 i Catalunya Ràdio són adoctrinadores. Diuen que el lladre es pensa que tots roben... I ara, l’assalt final: la hisenda espanyola ha modificat la llei de forma que ara reclama als mitjans públics catalans que abonin l’IVA corresponent a les aportacions rebudes per part de la Generalitat entre els anys 2015 i 2018. Ni més ni menys que 167,4 milions d’euros. Això equival a més de la meitat del pressupost del 2017 de tota la Corporació catalana de mitjans audiovisuals. Un pressupost que, recordem-ho, d’ençà de la crisi, s’ha reduït un 34 %. Arriba, per tant, l’ofec d’allò que per ells és una amenaça.

Els directius dels mitjans públics catalans ja han anunciat que aquest càrrec directament impedeix la viabilitat del sistema. El grup d’emissores de Catalunya Ràdio augura veritables problemes per seguir funcionant. TV3 ja ha començat a anunciar la supressió de programes i, com a primera mesura, es preveu deixar de comprar produccions externes, aquelles que dèiem que van ser la llavor del desenvolupament de la gran indústria mediàtica del país. I si les reduccions pressupostàries derivades de la crisi ja van comportar una minva en la qualitat i el lideratge de les audiències, aquesta darrera estocada pot acabar convertint TV3 i Catalunya Ràdio en allò que l’oposició del govern Pujol dels anys 80 volia: una ràdio i una televisió antropològiques. Uns mitjans de comunicació folklòrics sense opció de lideratge i, per tant, sense capacitat de normalitzar la llengua, de crear sentit de país, de cohesionar-lo, ni de fer que es vegi al mirall i s’agradi.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF