Guardians dels dialectes

Hi ha estaments que tenen l'obligació de crear un marc d'ús correcte i normalitzat del català de cada territori a cada territori, que facin de guardians del dialecte

Frenar la reculada de l’ús social del català no és una batalla perduda. Però sí que sembla que ho és mantenir vives algunes de les seves variants dialectals. Així es desprèn d’un estudi elaborat pel Consell Departamental dels Pirineus Orientals, la Universitat de Perpinyà i la Generalitat de Catalunya. I és que avui en dia, sembla que la majoria de parlants del vessant nord del Pirineu articulen una mena de català central amb aires francesos. Tot plegat sembla paradoxal, però això s’ha esdevingut per dos factors, segons apunten els experts: la interrupció de la transmissió de la llengua per part dels pares envers als fills i la penetració del català central a través dels mitjans de comunicació i les escoles.

A aquesta realitat s’hi suma un altra qüestió que apunta Gemma Gómez Duran en la tesi, ara publicada com a llibre, Gramàtica del català rossellonès: «avui l’Institut d’Estudis Catalans encara ha publicat pas cap document normatiu adaptat, ni pel que fa a la gramàtica ni al vocabulari». Afegeix que n’està a punt de sortir un a la llum a cura de Joan Peytaví, però que les aportacions que fa les reserva a registres col·loquials.

Des que vaig aterrar a Andorra em va fer la sensació que hi passava una cosa semblant. Em cridava l’atenció veure, d’una banda, periodistes andorrans que fora de micro parlaven un ‘andorrà’ impecable però quan eren a l’aire, falsificaven el català central. Potser calia explicar-los que els dialectes sempre són correctes si s’utilitzen en el registre adequat. Últimament això passa menys. I de l’altra banda, veia -i encara veig- que una substancial part de les noves generacions de catalanoparlants del país parlaven el que jo de vegades anomeno ‘nou andorrà’, una mena de català nord-occidental amb gairebé totes les vocals tancades.

Entenc que als catalanoparlants, des de casa estant, no se’ls pot agafar pel coll perquè parlin de forma impol·luta el seu dialecte i escriguin bé. Per això sempre dic que l’important és que parlin català i se’l facin seu. Però sí que hi ha estaments que tenen l’obligació de crear un marc d’ús correcte i normalitzat del català de cada territori a cada territori, que facin de guardians del dialecte. I això és el que em preocupa més.

La veritat és que, malgrat que fa anys que s’hi treballa, encara hi ha molt a fer per defensar i normalitzar la llengua. L’IEC té molt per fer, com vetllar més pels dialectes, però els deures no són només per a ell. Crec que hi ha altres estaments que tenen l’obligació moral de normalitzar el català del territori no per mostrar un reflex de la realitat sinó per actuar com una referència positiva i constructiva per als ciutadans. Em refereixo als mitjans de comunicació, les personalitats públiques, les institucions de proximitat… I en molts casos, encara cal que prenguin consciència d’això, de la repercussió que té sobre la societat tot allò que fan i de la bona feina que poden arribar a fer a partir d’aquí; que són força responsables de com parlarà la gent del carrer. Potser a la Catalunya Nord fem tard, però a llocs on el nostre idioma està en una situació delicada com Andorra, per exemple, potser encara s’és a temps de mantenir viva una veu pròpia dins la llengua catalana.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF