Farcir el gruyère

Fixant-nos en l’interior del País Valencià i anant al moll de l’os, un altre cavall de batalla és el dret a la disponibilitat lingüística

Balanç “agredolç” el que fa el secretari d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Toni Gisbert, de la política lingüística del govern del Botànic, a les portes de les noves eleccions de les Corts. Almenys ara el govern de la Generalitat Valenciana ja no la persegueix, explica. I també enumera alguns passos fets: la llei de plurilingüisme a les aules, el decret d’usos del valencià, la posada en marxa de la nova radiotelevisió pública i el fet que el consell empri públicament aquesta llengua pròpia. Però calen més accions, perquè la situació és greu. “L’any 1992 el 61,1% de la població global valenciana sabia parlar valencià, mentre que en 2015 s’havia retrocedit fins al 50,9%”, tal com exposa Francesc Esteve, cap de l’àrea de Recursos lingüístics del Servei de política lingüística de la Universitat de València.

Tota aquesta informació es va posar de manifest no fa gaire dies durant la presentació, per part d’ACPV, d’una proposta de llei d’igualtat lingüística. Preparada durant els darrers quatre anys per un grup d’experts i basada en la política lingüística de Catalunya i la legislació valenciana a favor dels drets LGTBI, el text sorgeix de la necessitat d’aturar aquesta davallada de parlants i de posar fre a la persecució, la discriminació i la subordinació de la llengua que, fins i tot, estava institucionalitzada. Unes circumstàncies a les quals se suma un problema de fons; una Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) que, segons Acció, és obsoleta i insuficient perquè no fixa cap obligació i ni tan sols garanteix el dret de fer servir el valencià en públic. “Apel·la només a la bona voluntat”, indica Esteve. És més, tal com es recull a un article exhaustiu sobre aquest tema que ha publicat recentment la revista El Temps, fins i tot impedeix que les institucions valencianes facin servir la llengua pròpia per interrelacionar-se amb la resta de la comunitat lingüística. Resulta que l’article 13.2 de la LUEV estableix que per a les comunicacions amb l’exterior de la comunitat autònoma s’ha de fer servir el castellà!

Justament, per començar a enumerar-los, aquest és un dels punts que tracta la proposta de llei: la cooperació en l’àmbit lingüístic. A part d’acabar amb aquesta anomalia, això també implica que la Generalitat Valenciana s’incorpori a l’Institut Ramon Llull i fer realitat la reciprocitat d’emissions dels mitjans de comunicació públics dels territoris de parla catalana. Perquè, aprofitant l’avinentesa, el text també convida a marcar el punt final a la disputa sobre el nom de la llengua. I ho fa emparant-se en la jurisprudència del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional espanyols, a més del que diuen els estatuts de les universitats públiques valencianes.

Fixant-nos en l’interior del país i anant al moll de l’os, un altre cavall de batalla és el dret a la disponibilitat lingüística. O sigui, el dret a ser atès en valencià o, millor dit, entès en valencià quan hom es relaciona amb l’administració pública o el sector privat. Entenent que no és factible obligar a parlar valencià aquells que no en saben o no volen, en tot cas el que es vol és acabar amb la discriminació que suposa no poder parlar en la teva llengua al teu país. Lligat a això hi ha una altra reivindicació històrica. Que els funcionaris coneguin l’idioma és la clau perquè hom es pugui dirigir a l’administració en valencià i ser entès. Per tant, es proposa que conèixer el valencià sigui un requisit per accedir a la funció pública i que, a part de presentar un certificat que sovint pot ser paper mullat, el coneixement de la llengua s’hagi de demostrar amb una prova. I pel que fa als que ja són funcionaris, es proposa puntuar el coneixement de valencià a l’hora de fer promocions del personal.

Per si no fos poc, al País Valencià, dins les seves peculiaritats, avui en dia encara s’hi dona una situació un punt surrealista. La major part del territori, tradicionalment, és de predomini lingüístic valencià. Però hi ha una part de predomini lingüístic castellà, amb el 13% de la població. Doncs resulta que a les escoles de la primera part s’imparteix la llengua pròpia de la segona, i a les escoles de la segona, només imparteixen la seva. Això és fruit d’una exempció de l’assignatura de valencià que havia de ser temporal però s’ha anat eternitzant i resta oportunitats de futur a aquest 13%, que viuen d’esquena a la resta del país. A part que aquesta política comporta mancances en la comprensió mútua dels ciutadans d’un mateix territori. És per això que la proposta d’ACPV demana l’aixecament d’aquesta exempció.

Són molts, doncs, els punts que recull aquesta proposta de llei d’igualtat lingüística perquè és molta la feina que cal fer. I per assegurar-se que la feina es fa, també preveu una comissió de seguiment formada per especialistes independents que s'haurien d’assegurar del bon desenvolupament de la normativa.

Sigui com sigui, aquest és un gran pla de xoc que asseguren que no és un simple brindis al sol. Alfons Esteve, cap tècnic del Servei de política lingüística de la Universitat de València, defensa que la proposta es basa en l’experiència d’èxit del centre on treballa, on “s’ha aconseguit, en només sis cursos, passar del 27,4% al 40,2% de docència en valencià”. En definitiva, una proposta que arriba en un clima preelectoral d’un país que descriu com a “gruyère per als catalanoparlants”. Serà qüestió, doncs, que les Corts es facin seu aquest full de ruta i en farceixin d’igualtat els forats.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF