Estripar les costures

Al nacionalisme espanyol no li cap al cap que algú que es digui Sánchez, López, Tree o El Hachmi de cognom se senti català

Quan per algú la recepta màgica és el divideix i venceràs, el que li molesta més i li fa més por és la unitat. I quan aquest algú és el govern d’Espanya i la unitat a què ens referim és la de la societat catalana, podem entendre molt bé què passa a Catalunya. Que de fet, no és res que no s’hagi fet prèviament al País Valencià i a les Illes Balears...

Al nacionalisme espanyol, que evidencia un component molt de sang, raça i testosterona, no li cap al cap que algú que es digui Sánchez, López, Tree o El Hachmi de cognom se senti català i, fins i tot, pugui ser catalanista. Si bé això s’hauria de considerar un èxit de la integració, ell simplement, no ho entén. Com a molt, ho interpreta com un suprematisme català hostil. Fins i tot hi ha qui es pensa que hom parla català per molestar, o perquè l’han coaccionat o manipulat amb adoctrinament per via escolar, televisiva i/o radiofònica. Heus aquí el centre de la qüestió.

Quan un no pot entendre que hom parla català per naturalesa, igual que un suec pot parlar suec per naturalesa, creu que la culpa de tot plegat és dels currículums educatius elaborats per professionals i avalats per experts internacionals, o bé per les graelles d’uns mitjans de comunicació també amb prestigi internacional i qualificats com els més plurals. És evident, doncs, que per a qui qüestiona aquest panorama, la professionalitat i la naturalitat són quelcom inassumible. I de seguida em vénen al cap alguns adjectius per definir aquesta reacció, consistent en anul·lar per la brava tot allò que a algú li molesta; sense suport democràtic i inventant-se lleis i sentències per la via d’allò que s’evidencia com una falsa divisió de poders. Totalitarisme? Dictadura?

La ràbia ha de ser molt grossa per estar disposat a estripar les pròpies costures constitucionals, per pretendre enderrocar d’aquesta manera la immersió lingüística, l’escola catalana i els mitjans de comunicació públics de Catalunya; unes estructures construïdes amb consens, legitimitat democràtica, expertesa i amb resultats que les avalen.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF