Efecte de la impunitat

Diu molt de la nostra societat el fet que, quan parlem en català i algú no ens entén o, directament ens demana que li parlem en castellà, automàticament ens disculpem. És com un acte reflex al qual no donem la més mínima importància, però que consisteix en demanar perdó per expressar-nos com el que som. Desconec si hi ha altres comunitats lingüístiques els parlants de les quals es disculpin per parlar el seu idioma a casa seva, però això és ben digne d’estudi. De fet, els que ho han estudiat asseguren que aquest fenomen és un reflex de l’estigma que portem d’alguna manera gravat al nostre ADN després de tants anys de persecució de la llengua i de la identitat catalanes.

Més impressionant és el fet que, al dia a dia, les agressions contra els catalanoparlants són sovint tolerades. Hi ha casos en què es consideren normals, circumstàncies en què se’n fa cas omís o situacions en què es produeix una mena de síndrome d’Estocolm envers l’agressor amb un “pobre, li falta cultura...”. El fet és que, tant un “parla’m en cristià” o un imperatiu “no em parlis en català” són agressions lingüístiques. I ja no parlem del tot tipus d’insults que s’emeten dia rere dia... Si en aquestes situacions el tret lingüístic se substituís per un tret ètnic, no hi hauria marge de dubte, oi? El que passa és que no sempre s’és conscient que la llengua és un tret constitutiu bàsic de la identitat de cadascú de nosaltres, igual que el color de la pell o la mida del nas.

Aquesta falta de consciència sobre què és una agressió lingüística i allò que representa fa que la immensa majoria de casos no es denunciïn. Per això és transcendental el gest que va fer la setmana passada TV3 emetent, al Telenotícies, un reportatge sobre algunes de les darreres denúncies de catalanofòbia canalitzades per la Plataforma per la llengua. Fer visible que la catalanofòbia és una agressió és important perquè els casos emergeixin, se’n prengui consciència i s’hi posi fre. És evident que d’agressions lingüístiques d’aquest tipus n’hi ha cada dia o gairebé cada dia arreu dels Països Catalans. Per aquest motiu és inversemblant que a la Plataforma per la llengua només n’hi constin 23 durant el 2018. Cal denunciar-les per acabar amb elles.

És en aquest context que, recentment, l’ONG del català ha engegat la campanya “Prou de catalanofòbia, no en passis ni una més”. L’acció posa en relleu el fet que la majoria de casos de discriminació els produeix l’administració espanyola i que infinitat de vegades els mateixos parlants renuncien als drets lingüístics per evitar aquesta mena de situacions. O sigui, camuflen la seva identitat per estalviar-se problemes. A més de denunciar aquesta realitat, la Plataforma per la llengua proposa un pla de xoc per acabar amb la catalanofòbia practicada per l’administració espanyola. Recull mesures aplicables a tots els territoris catalanoparlants d’Espanya. Entre elles promulga l’aprovació de lleis amb sancions contra la discriminació lingüística, col·locar cartells als equipaments públics per recordar el dret de parlar en català, implementar programes d’investigació, prevenció i abordatge de la catalanofòbia als cossos policials i fer que el coneixement de català sigui obligatori entre tot el personal de l’administració.

Implementar totes aquestes mesures i aconseguir la conseqüent eradicació de la catalanofòbia ara per ara sembla una utopia. Però el més greu és que fins ara no s’hagués creat un full de ruta per aquest objectiu. Un full de ruta que permetria acabar amb la impunitat que envolta actualment aquest tipus d’agressions; una impunitat que impedeix posar-hi cap mena de fre.