Opinió 02/12/2017

Amor propi

Diu molt de la nostra comunitat lingüística aquesta necessitat, segurament poc sana, d’alimentar la nostra autoestima lingüística amb el reconeixement extern

i
Agustí Mas
3 min

Dins de la nostra mateixa comunitat lingüística hi ha molts parlants que pensen que el català és una llengua petita, troben lògic que no estigui normalitzat en l’etiquetatge, o que prefereixen veure les pel·lícules doblades o escoltar la música en castellà abans que en català. Que pensen que el català no serveix per a segons què, fins i tot que és d’estar per casa i que no muda per sortir al carrer. Són símptomes que tenim una llengua sovint amb poca autoestima i, de vegades, fins i tot amb síndrome d’Estocolm davant l’idioma que l’asfíxia dins d’aquest fenomen de substitució lingüística en què estem immersos des de fa dècades.

De la mateixa manera que amb les persones amb poca autoestima, és com si la nostra comunitat lingüística malauradament necessités que, encara que aquesta no sigui la solució, algú altre ens mostri amor, ens digui que estima la nostra llengua i que el català no té per què sentir-se acomplexat de res davant d’altres idiomes amb més amor propi. I quan aquest gest es produeix, els catalanoparlants necessitem mostrar el nostre agraïment etern i més profund, per mostrar-nos dignes d’aquesta mostra d’amor, tenir la consciència tranquil·la pensant que així aquest algú segueixi tenint motius per seguir estimant la nostra llengua. Qui no ha aplaudit mai un estranger o un nouvingut que ha pronunciat una paraula en català? I no dic que estigui malament fer això, però sembla que només siguem capaços de valorar la nostra llengua quan un forà s’hi interessa. I aquí és on es mostra el nostre problema d’autoestima lingüística.

Una mica això passa en el context dels premis atorgats aquesta setmana per la Fundació Ramon Llull, presidida pel Govern d’Andorra. Uns guardons que, pretenent fomentar la divulgació i promoció internacional de la llengua, sovint desperten reaccions entre els catalanoparlants de l’estil de: “Uau, un americà s’interessa pel català...!”. És aquí quan es demostra com de petita creuen que és la catalanofonia molts dels seus membres.

Està molt bé que des de fora ens diguin que bonica, especial, interessant i útil és la nostra llengua. I encara és més emocionant quan aquell que ho diu des de fora acaba incorporant-se com un més dels nostres. En aquest sentit aprofito per recordar Patricia Gabancho, que ens ha deixat també aquesta setmana. Personalment la trobaré molt a faltar per la seva lucidesa i el seu desacomplex lingüístic i polític, potser alimentat pels seus orígens radicats en un entorn monolingüe carregat d’amor propi però interessat pel que fa el veí. Gabancho serà sempre un exemple d’autoestima lingüística catalana.

Reprenent el fil, diu molt de la nostra comunitat lingüística aquesta necessitat, segurament poc sana, d’alimentar la nostra autoestima lingüística amb el reconeixement extern. Em sembla que ja ho he apuntat alguna vegada des d’aquesta columna: fins que no creguem nosaltres mateixos en el potencial de la nostra llengua, fins que no siguem conscients de la força de la llum pròpia amb què brilla el català enmig de la resta de milers de llengües del món, mentre no prediquem amb gestos que estem orgullosos del català i fins que no perdem els complexos que ens minen aquesta autoestima, no aconseguirem ser una comunitat lingüística normal amb una llengua normalitzada. Ja ho diuen, els entesos, que primer cal buscar l’amor dins d’un mateix...!

Serà un èxit quan premis com el Ramon Llull, a peu de carrer, ja no posin de manifest la manca d’autoestima i siguin entesos pel poble com una eina estrictament per fomentar l’excel·lència en la promoció i la divulgació internacional de la catalanística, que és pel que van néixer.

stats