16/03/2016

La cara fosca dels “governs estables”

3 min

L’estabilitat s’associa a la responsabilitat dels electors en l’elecció de governants ben disposats a continuar amb els camins marcats com a única garantia de millora, enfront dels “cants de sirena populistes” que suposadament podrien engegar a rodar tot allò que encara queda dempeus. Als paladins de l’estabilitat els desagraden els Parlaments “ingovernables” perquè consideren que generen “desconfiança” als creditors, a Brussel·les o a les agències de ràting. La situació és paradoxal: es demana un vot als partits tradicionals, que han estat incapaços d’aturar els efectes devastadors de la crisi, per assegurar l’estabilitat d’un ordre en societats cada cop més polaritzades, amb pobresa i precarietat arreu. Es demana que la representació del deteriorament social es dissimuli en les institucions, fet que dibuixa una inquietant tensió entre estabilitat i democràcia. Vegem-ne els orígens.

En els sistemes democràtics existeix una institucionalització de l’estabilitat: lleis D’Hondt, llindar electoral del 5% a Alemanya o el sistema electoral britànic que ha permès a Cameron obtenir la majoria absoluta amb poc més d’un terç dels vots. Des de les teories dominants de la ciència política sovint es menystenen aquestes contradiccions argumentant que la fortalesa d’una democràcia rau en l’estabilitat que produeix un sistema de partits sòlid. Per això se supedita la proporcionalitat del sistema electoral a la creació de governs forts. Això enforteix el sistema, sí, però també facilita la reproducció d’elits, cosa que fa molt difícil que qualsevol alternativa democràtica a aquest sistema pugui germinar. La institucionalització de l’estabilitat es legitima fent una interpretació literal de la norma i amb universos simbòlics compartits per la majoria (Constitucions, transicions, revolucions, etc.) per justificar la seva necessària prevalença en el temps. Aquest rerefons simbòlic és cultivat amb dedicació, construint relats ben travats amb l’objectiu de perpetuar un consens, i així un ordre que alhora delimita un marc per al debat polític (l’actual enaltiment de la Transició i de la figura de Suárez n’és un bon exemple).

Des de la crisi del 2008, però, tots aquests universos simbòlics compartits s’estan esquerdant, i molts fan servir les normes com a simples instruments del poder per combatre tota iniciativa de canvi. En aquest context, les relacions de poder emergeixen cruament, segrestant el debat democràtic i transformant-lo en un debat d’experts amb les cartes marcades, i qualsevol alternativa és atacada ferotgement amb un argumentari de la por, sovint grotesc, que apel·la a lleis superiors o al que més convingui per impedir un debat assossegat. Per exemple, la matussera negació, atrinxerant-se darrere de la llei, de la realitat del sobiranisme a Catalunya. O també quan Varufakis és atacat durant les negociacions amb l’Eurogrup amb arguments més propis de tabloide sobre el seu estil de vida, o les filtracions prefabricades via Twitter de comentaris atribuïts a Varufakis en reunions secretes, tot amb l’objectiu de convertir el representant d’un govern electe en un personatge més propi d’un reality show que de la política, per ajudar al capdavall a imposar una agenda no validada democràticament. Per a més inri, els portaveus d’aquesta estratègia, autodenominats “responsables”, estan ben esquitxats per casos de corrupció (Bárcenas, Púnica, Palma Arena, EROs, Schäuble i les donacions il·legals a la CDU) o d’un cinisme insuperable (iniciatives de creació de pseudoparadisos fiscals de Juncker a Luxemburg, o Dijsselbloem a Holanda). Tot plegat ens mostra cruament com darrere del mantra de l’estabilitat hi ha sovint amagats els interessos d’unes elits que no són precisament “responsables”. Es captura així el debat polític com a preludi de la captura de la sobirania popular.

Per no caure en aquesta dinàmica destructiva, caldria entendre l’estabilitat en democràcia no com una herència adquirida que cal preservar sinó com una construcció constant de consensos democràtics reals: quan una part important d’una societat en crisi rebutja l’statu quo, cal discutir i trobar nous horitzons que satisfacin la voluntat de la gent, i impulsar les polítiques per assolir-los. En aquest complex procés, certament hi haurà inestabilitat en les institucions, fet que no hauria d’espantar tant quan hi ha milions de persones que viuen en la precarietat més absoluta. I això sí que espanta.

La democràcia no és exclusivament una qüestió d’eficiència. La democràcia primer que res hauria de reflectir fidedignament els anhels de les societats en tota la seva diversitat i complexitat. Oblidar-se’n és avançar cap a sistemes tecnocràtics, cap a democràcies de cartó pedra.

stats