El PSOE i les seves contradiccions

L’assalt a Ferraz, és a dir, el cop per decapitar el PSOE en la persona de Pedro Sánchez, s’ha iniciat amb la corneta de Felipe González ordenant l’inici de l’ofensiva, ha seguit amb una cascada de declaracions de velles glòries socialistes, rebel·lions de baronies i dimissions calculades a l’executiva del partit, i ha acabat amb l’aparició estel·lar de Verónica Pérez dijous al matí a la seu. Tot ben amenitzat pels editorials de tots els grans mitjans de comunicació madrilenys demanant el cap de Sánchez, sempre amb el rerefons de la investidura de Rajoy i la qüestió catalana. Un atac per terra, mar i aire amb cert regust de ranci, amb la figura de Susana Díaz al rerefons. Tot per forçar, abans del comitè federal convocat per avui, la dimissió o deposició del secretari general socialista. El PSOE ha fet implosió i el final d’aquest thriller farcit de llenguatge colpista és a hores d’ara incert.

Totes aquestes intrigues cortesanes que, alimentades des de l’establishment, amenacen la integritat del pilar central de l’anomenat règim del 1978 són el final d’un llarg camí de nou mesos d’interinitat que han fet aflorar unes contradiccions gairebé insalvables dins del PSOE. Anem a pams.

Sánchez s’ha quedat atrapat, i assisteix a una rebel·lió de part de les elits amb el suport explícit de l’establishment mediàtic

D’una banda, el PSOE és el pilar fonamental del sistema polític: el gran partit de centreesquerra, forjador de l’Espanya postfranquista, garant de la responsabilitat d’estat per apuntalar el sistema, i que ha anat creant generacions de polítics que s’han integrat en el que hem anomenat establishment. De l’altra, el PSOE, després de la desaparició del PSUC i el PCE, és el gran partit hegemònic de l’esquerra, fonamentat, més enllà de notòries xarxes clientelars, en el fet de ser la representació de la nova Espanya postfranquista, moderna i progressista, que fa seus els valors de la justícia social i que absorbeix sensibilitats molt diverses que s’unien quan tocava contra la dreta dura del PP -recordin l’eslògan de campanya “Si tu no hi vas, ells tornen” de la gran victòria del PSC a Catalunya (25 de 47 escons) a les eleccions generals del 2008.

Durant dècades, el PSOE ha estat capaç de superar grans contradiccions entre aquestes dues funcions que acomplia: el referèndum de l’OTAN, els GAL, l’aplicació de polítiques econòmiques de tall neoliberal (reformes laborals, reconversions industrials), la reforma exprés de la Constitució l’estiu del 2011 i un llarg etcètera. Tanmateix, la crisi econòmica, la irrupció de Podem i aquests últims nou mesos de govern en funcions han enterrat potser de manera irreversible la imatge de baluard de l’esquerra, quan les elits socialistes són vistes com a apuntaladors d’un sistema, més que com a defensors de la voluntat dels seus votants i militants.

Els moviments d’algunes famílies del PSOE per salvar el sistema divergeixen cada cop més de la voluntat dels seus votants, i poden acabar enterrant el PSOE

Pedro Sánchez, que ni de bon tros representava l’ala esquerra del PSOE en les primàries que va guanyar fa poc menys de dos anys, s’ha quedat atrapat, i assisteix a una rebel·lió de part de les elits amb el suport explícit de l’establishment mediàtic mentre s’aferra a la militància com a últim ressort de la seva supervivència política.

El mantra de l’estabilitat i la por a les terceres eleccions pregonat des de bona part de la classe política i la premsa ha contribuït clarament a preparar el terreny, és a dir, a preparar els votants del PSOE per al cop de Díaz. Un mantra centrat en les converses de les altes esferes de l’Estat, imbuït sempre de les necessitats vitals del país o de mirades estratègiques dels líders polítics en clau sistèmica o de poder: que si una abstenció pel bé d’una Espanya en crisi -imitant les grans coalicions alemanyes-, que si abstenir-se per fer una oposició dura contra un govern dèbil com a solució estratègica per al PSOE, que si travesses d’investidures que duren setmanes. I grans oportunistes que passen per grans estadistes.

Una nebulosa discursiva que fetitxitza el poder, i que oblida que en una democràcia representativa els diputats d’un Parlament abans que res són, o com a mínim haurien de ser, representants del poble i no aprenents de Maquiavel. Avui els votants del PSOE, a diferència dels temps dels GAL o del referèndum de l’OTAN, no es poden empassar tan fàcilment qualsevol decisió en nom de l’estabilitat, especialment quan això implica fer president Mariano Rajoy. La realitat és complexa i els moviments d’algunes famílies del PSOE per salvar el sistema, les altrament dites “polítiques d’estat”, divergeixen cada cop més de la voluntat dels seus votants, i poden acabar enterrant el PSOE, malgrat els esforços per amagar el profund menysteniment democràtic del cop: “El PSOE no és només patrimoni dels seus militants, sinó també dels votants”, deia dijous Susana Díaz. De moment, queda clar que no és dels seus militants.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF