La invisibilització del malestar i l’ascens de l’extrema dreta sueca

Una bona part de l'estat del benestar encara existeix però desproveït dels fonaments morals

Vaig anar a votar al col·legi electoral de sota de casa, no puc votar per al Parlament però sí a les eleccions locals i regional. El barri on visc, Haga, és al final sud de la línia vermella del metro. Una línia on la quantitat de cabelleres rosses va disminuint a mesura que el metro s'allunya del centre. La segregació a Estocolm és una realitat incòmoda per a la políticament correcta societat sueca. Una segregació que també és de classe en una ciutat on el preu de l'habitatge expulsa també les classes populars blanques cap a l'extraradi. A la perifèria els pisos estan ben acabats, hi ha parcs però no hi ha aquell sentit comunitari fonamentat en un potent teixit cívic que va caracteritzar els barris de la socialdemocràcia sueca. Les retallades de les darreres dècades, la falta d’una efectiva política d’habitatges i la subsegüent pujada de la desigualtat ha contribuït a aquesta situació. Un deteriorament material que genera existències buides, vides que transcorren sense pena ni glòria lluny de qualsevol iniciativa cultural i cívica, cosa que dificulta qualsevol integració social.

Una bona part de l'estat del benestar encara existeix però desproveït dels fonaments morals que engendraven una cultura democràtica basada en la justícia social. L'estat del benestar és avui una estructura burocràtica, que apareix despersonalitzada a ulls de molts. Encara proveeix generosos serveis públics però és incapaç de garantir una existència plena. És a dir, ja no és aquell instrument polític que encarnava la idea d'un progrés social integrador. Davant d'això, tenim grups socials que, tot i rebre ajudes, sovint treballen del que ningú vol treballar amb poques perspectives de millora en un context de pèrdua constant de poder adquisitiu. Problemes que existeixen i que generen un malestar social que es cuina a foc lent des de fa anys però és invisible per a molts suecs que encara es pensen que viuen en l'arcàdia del consens social. Tot i que aquesta creença està ben arrelada en l'opinió pública, narra una realitat per a molts ja inexistent i, que en lloc de servir d'eina per garantir la justícia social, acaba per negar, amagar o relativitzar una creixent polarització social.

La segregació a Estocolm és una realitat incòmoda per a la políticament correcta societat sueca

És una creença que alimenten els més reputats analistes polítics, omnipresents en els mitjans de comunicació, que encara avui afirmen que la proverbial cultura de consens sueca s'acabarà imposant apel·lant a la formació d'un govern transversal que superi la lògica de blocs (esquerra, dreta). Preocupats únicament per l'estabilitat parlamentària acaben reduint el consens social, un producte de dècades de socialisme democràtic, a un pacte entre les elits dels partits en un context de creixement del malestar social. Altres analistes normalitzen la presència de l’extrema dreta al Parlament tractant-la com un actor polític més i definint-la com a "dreta populista". Relativitzen així les seves pulsions i orígens inequívocament feixistes. Una etiqueta, la de populista, obscura que sovint serveix per equiparar l'extrema dreta al "populisme d'esquerres", i que acaba per justificar un "inevitable" pacte d'investidura entre la dreta liberal conservadora i l'extrema dreta.

La negació del problema genera un desemparament que es transforma ràpidament en ressentiment. I aquest ressentiment esdevé reactiu quan l'extrema dreta l’alimenta i el canalitza cap a una ideologia de veritats absolutes que apel·la a un passat millor que mai no va existir. Una falsa nostàlgia, que recorda el "Make America great again" de Trump, que permet la construcció d'una ideologia d'odi però alhora afectiva, ja que es dirigeix directament als desesperançats donant un significat al seu ressentiment per constituir individus blindats a qualsevol altra alternativa. El seu èxit es construeix sobre la conscient negligència dels partits de la dreta tradicional. Així com sobre una socialdemocràcia incapaç de reintegrar al teixit cívic votants tradicionalment socialdemòcrates que ara representen un dels graners de vots de l'extrema dreta a Estocolm (l'altre graner prové de votants del partit liberal-conservador, alguns de classes benestants).

A la cua del col·legi electoral, una parella de suecs de mitjana edat avançaven decidits cap a l'urna amb la papereta dels Demòcrates Suecs (SD). Un parell de joves suecs d'origen immigrant saludaven efusivament l'apoderat dels SD mentre li agafaven els vots que repartia. Al meu districte electoral, amb una majoria d'origen immigrant, l'esquerra domina encara clarament (un 65% entre l'Esquerra, els socialdemòcrates i els verds) però els SD ja tenen un 19% del vot. El ressentiment és transversal i alguns ho estan aprofitant. Entre un 10% i un 15% dels votants i militants dels SD són d'origen immigrant.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF