Elitisme, cinisme i victimisme a la justícia

No ens ha de sorprendre gens que Espanya sigui a la cua d’Europa pel que fa a la percepció que tenen els seus ciutadans de la independència del poder judicial

Ha calgut que es descobrís que Manuel Moix posseïa un 25% d’una societat offshore a Panamà per precipitar-ne la dimissió. Tres mesos intentant frenar descaradament els casos de corrupció contra el PP i posant cap per avall tota la Fiscalia Anticorrupció no eren prou raons per dimitir. I en el moment de fer-ho ha tingut la barra de manifestar amb arrogància que no se’n penedia, i que ho feia “per protegir la família”.

En els darrers anys hi ha hagut una sèrie de casos judicials que ens mostren la voluntat clara del govern espanyol, en connivència amb alguns sectors del poder judicial, de laminar la separació de poders amb finalitats polítiques (de vegades mitjançant la politització de la justícia i d’altres amb la judicialització de la política) per blindar l’ statu quo o les esferes de poder del país. Parlem de la recent operació Catalunya de Fernández Díaz, del cas Nóos o de les més llunyanes inhabilitacions dels jutges Elpidio José Silva o Baltasar Garzón mentre instruïen casos tan rellevants per a la política i la societat espanyoles com el Blesa i els crims del franquisme, o de l’establiment d’excepcions que han creat jurisprudència, com l’anomenada doctrina Botín. Sense cap autocrítica per part de les altes esferes del poder judicial ni del govern: en general s’ha actuat com si no passés res.

Davant del perill de la normalització de fets com aquests, cal recordar que l’anomenat imperi de la llei existeix en democràcia abans que res per mantenir a ratlla el poder executiu i per garantir la separació de poders, un principi ineludible per protegir els drets de la ciutadania de l’omnipotent poder del govern i del seu monopoli de la violència.

Gairebé és preferible la poca vergonya de Guerra, i les seves superbes opinions respecte a la separació de poders, que el victimisme impostat actual

N’hi ha que situen l’inici del problema de la judicialització de la política a Espanya l’any 1985, amb la reforma de la llei del poder judicial -recordem, si no, la frase “Montesquieu ha mort”, atribuïda a Alfonso Guerra-, que va establir, entre altres qüestions, que el Congrés (en aquell moment amb majoria del PSOE) era qui havia de tenir la potestat de nomenar els membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Molts van considerar llavors que era una mesura responsable per fer front a l’estructura judicial heretada del franquisme, encara que no hagi suposat una ruptura clara amb l’alt funcionariat provinent de la judicatura franquista. Per exemple, no va modificar la conversió gens modèlica de l’any 1977 del Tribunal d’Ordre Públic en l’encara Audiència Nacional.

Per manca d’una autèntica ruptura durant la Transició i per la voluntat de control del PSOE es van engendrar uns problemes que la polarització política i social actual han fet aflorar. La resposta al malestar és aquella cantarella que la justícia funciona bé, tal com provarien els casos per corrupció oberts contra els partits, i que l’opinió pública exagera perquè no sap prou de lleis. Un relat que s’arrodoneix amb allò que Rajoy i Catalá no paren de repetir que la independència del poder judicial està garantida a Espanya, quan el govern espanyol és un dels que incompleix més sentències europees. La negació del problema té conseqüències perverses: no només no s’actua contra el mal funcionament de les institucions, sinó que, com que es nega que això passi, s’utilitzen les queixes i el malestar social com a pretext per declarar que la independència dels jutges és posada en entredit. Fixin-se en la paradoxa: d’una banda, es converteix els que tenen el poder i l’exerceixen de manera dubtosa en víctimes, i, de l’altra, es qualifica els que no el tenen i que al final en pateixen les conseqüències d’agents nocius per a l’estat de dret. Gairebé és preferible la poca vergonya de Guerra, i les seves superbes opinions respecte a la separació de poders, que aquest victimisme impostat, que amaga un intent de deslegitimació i en el pitjor dels casos criminalitza la crítica provinent de la societat civil en un moment de gran polarització social. No ens ha de sorprendre gens, tal com es valorava en un informe publicat fa uns dies per la Comissió Europea, que Espanya sigui a la cua d’Europa pel que fa a la percepció que tenen els seus ciutadans de la independència del poder judicial.

Les manifestacions arrogants i alhora victimistes de Moix només són possibles des del cinisme. Igual com les compareixences de l’exministre Fernández Díaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau De Alfonso davant dels diputats, o de la fiscal general Magaldi, que va convertir fa uns mesos quatre desafortunats insults d’un eixelebrat en una amenaça contra la independència del poder judicial i un casus belli contra el sobiranisme, i amb el suport explícit d’alguns partits polítics.

Si a això hi sumem les actituds d’ hidalguía ofesa de l’executiu pel qüestionament del poder judicial, es conforma una elit judicial cada cop més allunyada d’una societat civil a qui hauria de servir. I servir vol dir també saber metabolitzar les crítiques de la societat, i no alinear-s’hi en contra a la primera oportunitat. Aquests comportaments no deixen de ser un altre exemple de com l’establishment, abans que fer autocrítica i reformar-se, prefereix enrocar-se encara que deteriori les institucions democràtiques de l’Estat.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF