10/08/2016

PSOE, Podem i la socialdemocràcia

4 min
Les incògnites de tornar a les urnes

Després de la seva última trobada amb Rajoy, Pedro Sánchez es va erigir com “l’autèntic baluard” de l’esquerra a Espanya, una idea repetida constantment en campanya electoral en clara referència a Podem. Mentrestant, Podem i les seves confluències estan encara en fase posttraumàtica després d’un fracàs electoral que molts atribueixen a una campanya “massa moderada”. L’intent de Podem d’apropiar-se de la socialdemocràcia per envair l’espai del PSOE i consumar així l’anhelat sorpasso hauria estat un error tàctic en la mesura que hauria desdibuixat la seva identitat radical. En aquests moments de reposicionament, sóc de l’opinió que l’error de Podem és no tant l’intent d’apropiar-se de l’espai del PSOE com pensar que això exigia capturar la “marca” socialdemòcrata sense explicar què és la socialdemocràcia. Una pregunta incòmoda per a la majoria de partits europeus de centreesquerra, incloent-hi el PSOE, que van renunciar als seus principis ja fa tres dècades. Vegem com la socialdemocràcia va perdre la seva raó de ser.

A finals del segle XIX i principis del XX, l’influent socialista alemany Eduard Bernstein creia que davant la impossibilitat de vèncer l’ordre establert, era necessari articular un espai de negociació en el marc de la democràcia representativa que a curt termini assegurés rèdits per a la classe treballadora, i així avançar gradualment cap a una societat socialista. La via del compromís de Bernstein es fonamentava en el fet que les classes treballadores assolissin una posició de força dins de la democràcia representativa gràcies a l’aliança entre partits socialdemòcrates i grans sindicats, enfront del món del capital. Era la racionalització de la lluita de classes dins de l’estat democràtic, posada en pràctica a través de la negociació de grans convenis col·lectius, d’uns serveis públics de qualitat que asseguressin un desenvolupament econòmic i d’una bona redistribució de la riquesa que es va acabar de consolidar dècades més tard i, després de moltes derrotes, en l’estat del benestar. La crisi econòmica de la segona meitat dels anys 70 va permetre l’arribada al poder d’una dreta que va abandonar el consens sobre l’estat del benestar. I va aplicar un model alternatiu, el que avui anomenem neoliberal, cuinat des de l’acadèmia i ben finançat per les elits, que partia de la premissa que el lliure mercat era l’eina més eficient i apropiada per gestionar l’economia, i per extensió gran part dels problemes socials. La gran victòria del model neoliberal, com afirmava Thatcher als anys 90, no ha estat només el desmantellament progressiu de l’estat del benestar sinó aconseguir que l’oposició socialdemòcrata claudiqués dels seus principis. Hi va haver excepcions destacades com la d’Olof Palme a Suècia, que va intentar transformar la socialdemocràcia sense oblidar els principis socialistes democràtics, però no ho va arribar a concretar perquè el 1986 va ser assassinat. El New Labour de Tony Blair, l’Agenda 2010 de Schröder i la política econòmica del PSOE són exemples d’aquest gir històric que ha abandonat la defensa del món del treball i del salari acordat a través del conveni col·lectiu com a eina indispensable per al progrés i la redistribució de la riquesa. És a dir, la raó de ser de la vella socialdemocràcia ha estat substituïda per un model social-liberal d’ajudes cada cop més minses. La crisi del 2008 ha accelerat la pauperització del món del treball amb el consegüent creixement de la desigualtat. I, sobretot, la incapacitat d’aquesta esquerra de donar-hi resposta.

El concepte de classes socials torna, i la lluita per la socialdemocràcia hauria de centrar-se a restituir i a adaptar l’essència socialdemòcrata als nous temps per articular un projecte progressista que asseguri el benestar de les classes populars i mitjanes. Això requereix una agenda política situada més a l’esquerra que la del PSOE actual. Per tant, té sentit que el PSOE i el seu entorn mediàtic converteixin el suposat debat sobre “les identitats ideològiques” amb Podem en un intercanvi de paraules buides de contingut que els permet continuar apareixent com els abanderats de la socialdemocràcia. Un símbol certament respectat per molts, i prou útil electoralment.

Podem, en lloc de desemmascarar el PSOE fundant una nova socialdemocràcia, ha comès l’error d’entrar en el terreny pantanós de “les identitats ideològiques”, un batibull de sentiments primaris reescalfats a cop de titular i de tuits que no deixen espai per al contrast. Un terreny que els ha acabat fent aparèixer com un partit altiu que intentava capturar matusserament una herència que no els pertocava. El dubte que ens queda és si Podem, en plena crisi existencial, vol realment obrir aquest meló i apropiar-se de la socialdemocràcia per dotar-la novament del seu contingut històric i configurar al seu voltant una majoria de canvi. O si, per contra, vol posar-se una màscara electoralment rendible per continuar amagant la lamentable falta de voluntat política de l’esquerra per aturar la precarització de les classes mitjanes i baixes.

stats