De la teatralització de la política al feixisme

Ja hem vist el resultat de les eleccions andaluses

ADRIÀ ALCOVERRO
ADRIÀ ALCOVERRO

El debat polític públic sovint es construeix des de dues nocions contradictòries. D’una banda s'accepta acríticament que existeixi un poder implacable que actua lluny del control democràtic, i de l’altra apel·lem a la transparència com a eina de control dels poderosos. La contradictòria coexistència d’aquestes dues nocions és present, per exemple, en el debat sobre les clavegueres de l'Estat. Sovint sembla que el problema no sigui l'existència de poders a l'ombra del control democràtic, sinó el fet que les aigües pestilents del clavegueram, plenes d'oliasses oligàrquiques i parapolicials, sobreïxin a la llum pública i empastifin la política institucional. Aquesta òptica equivocada no ens situa davant d’un problema ètic d'opacitat i corrupció que posa en entredit l'ordre democràtic, sinó davant d’un mer problema estètic: l'exercici del poder exigeix secretisme però amb pulcritud, la pestilència ha de quedar resclosa a les catacumbes dels estats i no gravada en àudios administrats per comissaris casposos.

És palmari que aquesta oda maquiavèl·lica al virtuosisme del poder recolza en una interpretació perversa de la transparència. La transparència emergeix així com una eina per fiscalitzar la vida de les persones a la llum pública a partir d’un puritanisme que, en canvi, mai s’exigeix als poders de l'estat profund. A partir d’això, la intolerància, el masclisme, l'autoritarisme i la doble moral desacomplexada d'un tipus com Trump pot acabar sent considerat un exemple de transparència i honestedat. "Va de cara", diuen. En canvi, a qui defensa una visió de la societat basada en principis ètics se l’acusa d’amagar darrere d'una moral insofrible l'autèntica naturalesa hobbesiana de l'ésser humà: l'individu com un animal (mascle) competitiu i egoista. Aquesta concepció contradictòria de la transparència també condueix sovint a atacar el "llenguatge de gènere" mentre, paradoxalment, es critiquen uns pits a l'aire d'activistes de Femen, s'ofenen per un paio que es moca amb una bandera i es porta davant del jutge qui no empri un llenguatge curós i mesurat amb els propis ideals.

En el context actual la reflexió desapareix, i es fa difícil distingir els discursos pensats per estendre l'odi

La fiscalització asfixiant d’aquesta ‘transparència’ que naturalitza els ressorts reaccionaris del poder i l’ofensa permanent genera tensió. Un context perfecte per als assessors de la comunicació política que tracen estratègies on els polítics parlen compulsivament buscant cops d'efecte, i que gaudeix del seguidisme d’uns mitjans de comunicació desitjosos d'exclusives on triomfa l'embolica que fa fort. Consegüentment, la reflexió desapareix, i es fa molt difícil distingir entre un discurs pensat per estendre l'odi i un simple comentari desafortunat, o entre una falla estructural del sistema i petites corrupteles personals. Enmig d'una teatralització exagerada, el que és normal esdevé extraordinari i l'extraordinari esdevé normal.

Doncs bé, tot aquest batibull trepidant s'ajusta al concepte d'estat d'excepció permanent que va desenvolupar el pensador italià Giorgio Agamben, i que explica com el poder, alliberat de les limitacions legals i morals suspeses per l'excepcionalitat, s'imposa sense escrúpols enmig del soroll. L'excepcionalitat permanent explica també com la transparència i la naturalització de la impunitat del poder, nocions sobre el paper irreconciliables, poden acabar sent perversament complementàries en la construcció d'un ordre cada cop més vertical.

Aquesta complementarietat perversa encarna un relativisme moral que converteix la política i la societat en camps de batalla d’una lluita descarnada pel poder. En aquest context, l'objectivitat cívica que és pròpia de la cultura democràtica republicana és atacada per un antiintel·lectualisme desacomplexat, es dona visibilitat a l'extrema dreta militant i, sobretot, es dona ales a una massa, tan ben descrita per Hannah Arendt en els seus assajos sobre el feixisme, marcada pel ressentiment. Gent que veu amb displicència tot allò que fa olor de diferència, dissidència i cultura i que ara senten que la història els crida per venjar-se. Aquesta és la massa social que pot portar l'extrema dreta al poder i crear l'ambient irrespirable propi del totalitarisme, tal com veiem al Brasil de Bolsonaro.

Ja hem vist el resultat de les eleccions andaluses. El feixisme s'assenta sobre la seducció de l'acció implacable d'un poder omnipotent que ho relativitza tot, des de la reflexió fins al pluralisme. El to del debat polític actual li està facilitant molt la feina.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF