Àustria, 80 anys després de l’annexió

A l’època Haider, Israel havia arribat a cridar a consultes el seu ambaixador

Al llibre El món d’ahir, Stefan Zweig descrivia, des de l’exili al Brasil, la seva última visita llampec a Àustria, el 1937. Hi havia anat just després de llegir a l’ Evening Standard de Londres el rumor sobre un pacte secret entre la Gran Bretanya i Hitler, pel qual de facto s’entregava Àustria a la influència nazi. Zweig havia entès que tot estava perdut, i va voler acomiadar-se del seu país. Al llibre parla de l’astorament en veure que cap dels seus familiars i amics es prenia seriosament el seu patiment. Tots estaven convençuts de la solidesa de l’estat de dret; ningú no s’atreviria a fer-los pas res.

Uns mesos després es produïa l’Anschluss i amb això l’inici de la barbàrie. Els assassinats i els linxaments per part de les multituds descontrolades, a plena llum del dia, els boicots als comerços jueus, la humiliació diària en tots els àmbits imaginables. Zweig cita, com a exemple, arribar fins a l’absurd de prohibir als jueus de seure als parcs públics. Un dels triomfs més grans de Hitler va ser el desllorigament de la confiança que els ciutadans tenien en l’estat. Zweig explica que al segle XX ja no es feia, això de torturar o matar la gent. Calia un judici just. Però amb els nazis tot va canviar. L’únic consol de Zweig era que la seva mare havia mort feia unes setmanes, i es va estalviar de viure els nous temps.

En el 80è aniversari de l’annexió, els historiadors austríacs parlen de les masses que rebien l’exèrcit alemany durant el trajecte fins a Viena, i en especial de les grans manifestacions als voltants de la Heldenplatz, la plaça dels Herois, i de manera espontània per tota la ciutat. Les concentracions nazis aclareixen l’aversió moderna d’austríacs i alemanys envers tota mena de manifestacions al carrer, que de seguida s’associen amb el nacionalisme populista.

En la seva última visita a la ciutat, en Quim Arrufat em recordava els fets de 1988. Durant la commemoració del 50è aniversari de l’annexió, l’autor Thomas Bernhard va estrenar l’obra anomenada precisament Heldenplatz, que va causar un gran rebombori. El seu protagonista arribava a la conclusió que no havia canviat res i s’acabava suïcidant al costat de la plaça.

Figl va convèncer els aliats que el seu país també havia estat víctima dels nazis i no pas botxí. Però avui s’aixequen veus que parlen de la responsabilitat del país

El malentès té a veure amb el llarg camí fins a la signatura de l’Staatsvertrag, el contracte d’estat que garantia a Àustria neutralitat i independència, que no va arribar fins al 1955. Stalin volia integrar el país al bloc comunista, però els austríacs comptaven amb figures clau com Otto von Habsburg, successor de l’últim emperador austrohongarès, sense corona des del 1918 però amb molt de pes en la societat austríaca, i també Leopold Figl, primer canceller federal de la postguerra i supervivent del camp de concentració de Mauthausen -on, d’altra banda, van ser assassinats més de mil catalans, molts d’ells militants d’ERC i d’Estat Català, entre els quals un conseller de la Generalitat republicana i el xofer de Lluís Companys.

Com a víctima que era dels nazis, Figl va convèncer els aliats que el seu país també havia estat víctima i no pas botxí. Durant dècades, aquesta va ser la versió oficial, i certament ho era en relació a molts austríacs. Però avui en dia s’aixequen veus que parlen de la responsabilitat del país. En els actes recents de commemoració, el president Van der Bellen va esmentar l’obligació de recordar i estar sempre alerta, en la línia de les paraules del seu antecessor Heinz Fischer en els actes del Dia de l’Holocaust, a l’Acadèmia Diplomàtica.

El canceller federal Kurz citava recentment, en declaracions a la revista Newsweek, el compromís en la lluita contra l’antisemitisme, que està creixent a Europa. Tot just entrar al govern, el vicecanceller Strache oferia la doble nacionalitat als ciutadans jueus d’origen austríac, i ha fet declaracions contundents assegurant que no hi ha lloc per a l’antisemitisme al seu partit. Certament, l’FPÖ s’ha trobat involucrat en qüestions com la relació amb les burschenschaften, les associacions d’estudiants de caràcter conservador i patriòtic, algunes properes a la ultradreta. Fa pocs mesos, el candidat a la Baixa Àustria va haver de dimitir quan es van publicar les lletres antisemites d’un llibre de cançons de la burschenschaft que en el seu dia va codirigir. A les eleccions, l’FPÖ va perdre 120.000 vots, i això en principi donaria la raó a Strache en la seva estratègia d’anar cap al centre i allunyar-se dels votants més radicals.

No es tracta de blanquejar les posicions de ningú, ni tampoc de simplificar una realitat complexa sota prejudicis de cap mena. Sense oblidar les paraules prudents de Van der Bellen, el qualificatiu d’“ultradreta” no sembla aplicable a una coalició de govern certament conservadora.

En el pla internacional es perceben esforços en la bona direcció. La visita a Viena del ministre d’Exteriors israelià és una mostra de l’interès per normalitzar les relacions entre els dos països, cosa que no seria possible sense la voluntat sincera de les parts. A l’època Haider, Israel havia arribat a cridar a consultes el seu ambaixador.

I és que a l’Àustria democràtica mai no hi ha hagut un Valle de los Caídos, ni cap administració de l’estat a qui se li acudís malgastar milions d’euros per restaurar-lo, o bé donar generoses ajudes públiques a cap tipus de Fundación Francisco Franco.

Zweig, que de jove es considerava ciutadà del món i cosmopolita, va acabar lamentant la pèrdua del passaport austríac, substituït per un paper blanc de ciutadà sense estat atorgat per les autoritats britàniques. En el fons i malgrat tot, Zweig s’estimava i enyorava la pàtria perduda a la qual mai va tornar.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF