Sants i 'celebrities'
Avui és Pasqua Granada i, sobretot per a mi, és Sant Antoni. La meva mare es deia M. Antònia, i a casa fèiem festa gran, amb sobretaula llarga de converses banals. Ara gairebé no se celebren els sants, ni gairebé es posen noms de sants.
La meva germana i la meva neboda també es diuen M. Antònia i la neboda no coneix ningú de la seva edat que es digui com ella, perquè és un nom passat de moda. M'intriga el fenomen de les modes, una mena de convenció social canviant basada en paradigmes irracionals. Com es posa de moda un nom? Per tota una sèrie de factors, però sobretot perquè persones admirables se'n diuen. Abans les celebrities eren els sants, amb miracles i estampes pròpies, ara el miracle és sortir a les estampes de les revistes. Les modes homogeneïtzen, i en qüestió de noms no identifiquen tant la persona com la classifiquen en un estatus sociocultural: la Jessica i la Berta difícilment compartiran escola. Anar contra la moda és de valents i cansa: si has triat Angusties per a la filla, prepara't a justificar-ho mil vegades. Per això la majoria dels nens i nenes d'una classe es diuen igual i sort en tenim dels cognoms. Em recorda aquell acudit en què els vuit fills d'una dona es diuen Manolo i la mare els crida pel cognom. Ara el cognom identifica més que el nom; la parella pot decidir-ne l'ordre, procurant que el conjunt no sigui ofensiu i evitant allò de Dolores Fuertes de Barriga, que ja no passarà perquè costa trobar Dolores de menys de vint anys. El meu marit es diu Alegre de cognom i la meva cunyada Pena, m'apiado del funcionari si mai hagués de determinar l'ordre en un cas com aquest.
Segons sant Antoni de Pàdua, el gran perill del cristià és predicar, i no practicar. Sóc conscient que el nom dels meus fills és passat de moda, però ningú els crida pel cognom.
