Colònia / Colònia.Hegemonia brillant. Una altra Copa d'Europa després de sis anys. Autoritat revalidada en dues temporades en què la secció d'handbol ho ha guanyat tot. El Ciudad Real, que tant havia fet el paper de bèstia negra en els últims temps, va claudicar ahir en una final exquisida davant un rival d'ànima àgil i cos d'acer. Lleuger i contundent, viu en l'entrega i calculador en els moviments de banqueta, el Barça va portar inèrcia de campió en tot moment, tanta que els cincs minuts que li va tocar anar al darrere en el marcador, poc després de desprecintat el partit, va ser un contrapunt necessari per desfermar tota la determinació que no va tenir en la final perduda l'any passat contra el Kiel a Colònia. No va ser un partit de fantasmes ni de pors. Només d'inseguretat. Qui pot no estar segur amb el colossal Saric a la porteria? El serbi, que tant s'havia culpat per la seva mala final l'any passat, va ser l'heroi del partit. Heroi per no dir home, perquè ahir va semblar tot un àngel custodiador que va allunyar el Barça de tots els mals. 21 aturades.
Pràcticament va refusar un de cada dos tirs del Ciudad Real, que no és poca cosa amb canoners com Jurkiewicz, Lazarov i A. Entrerríos i dinamitadors com Abalo. Källman va acabar patint vertigen cada cop que esprintava cap a porteria, on Saric li va negar diversos gols clars al contracop. Tan il·luminat va estar el porter, que fins i tot va aturar dos penals i va marcar un gol des de la seva àrea abans del descans. I tot en moments en què el Ciudad Real amenaçava a portar la iniciativa del marcador. El Barça tot just va aconseguir una diferència de tres gols (13-10) a tres minuts del descans, reblats amb un 14-10 just abans de la represa amb un contracop d'Ugalde. Rocallós amb el sistema defensiu 6-0, el Barça va trobar la tranquil·litat necessària per inspirar-se en atac amb les connexions de Rutenka i Noddesbo, antològic en la definició des del pivot. Vuit gols de nou llançaments, sempre esmunyint-se com una anguila entre la defensa manxega i amb una flexibilitat de canell prodigiosa.
El conjunt de Xavi Pascual va ser millor atacant en estàtic que al contracop gràcies a la direcció revolucionària de Sarmiento, la llum ofensiva d'Entrerríos, l'ofici de Nagy i Igropulo i la percussió precisa de Juanín, Rocas i Tomàs.
Un triomf d'equip, de plantilla, en què Iker Romero va acompanyar més amb ambició i coratge que encert en el seu últim dia com a blaugrana. Va acabar mantejat amb tots els honors en una senyora temporada: Lliga i Champions al sac.
