TOT COSTA

El vot de Piqué

Com que a la partida d’escacs entre la directiva del Barça i la Generalitat encara li falten alguns moviments abans que els socis sàpiguen del cert quin dia aniran a les urnes -si és que hi poden anar- per decidir sobre la continuïtat de Bartomeu, Gerard Piqué ha decidit avançar feina formulant, en una entrevista a La Vanguardia, l’al·legat més contundent contra els actuals gestors de l’entitat.

Que consti que el tercer capità afirma que anirà a votar sense revelar en quin sentit ho farà, però cadascuna de les seves reflexions és individualment motiu suficient perquè Bartomeu i companyia abandonin la llotja immediatament. I, en tot cas, la lectura global que s’extreu del seu discurs és que la decadència blaugrana es va iniciar després del triplet del 2015, coincidint amb la victòria de Bartomeu en les últimes eleccions, amb episodis de diversa naturalesa però provocats per un denominador comú: la manifesta absència de lideratge des de la llotja.

Aquest cop no ha sigut Messi, acusat de criticar el president com a revenja perquè li ha buidat el vestidor d’amics o perquè li va negar la sortida quan la va demanar, sinó que ha sigut un altre pes pesant del vestidor, el barcelonisme del qual queda fora de dubte i que, a més, acaba de renegociar el seu contracte per contribuir a la viabilitat econòmica -com a mínim a curt termini- del club. A Piqué se li pot qüestionar si la humilitat que reclama ara ha sigut l’estil de vida del vestidor en aquest lustre o si els futbolistes són corresponsables dels vicis adquirits que denuncia, però narra diversos episodis -la destitució de Valverde i la gestió del Barçagate són els més sagnants- que tornen a posar en dubte la credibilitat del president i a incidir en la nul·la confiança que li professa el vestidor.

Em voldria refugiar en els brots verds que veu el central en l’arribada de Koeman o en la dosi de vitalitat que percep en l’aparició dels joves, ara mateix l’únic argument per a l’esperança de la culerada, però queda clar en el seu discurs que la desafecció dels futbolistes envers la presidència és irreversible i que, per tant, cada dia que passa sense que passi res és un dia perdut.

A l’espera de les decisions que es prenguin en la junta de dilluns, probablement la cerca d’algun artefacte reglamentari per allargar l’agonia, avui hi ha clàssic. És prou significatiu que un optimista recalcitrant com Piqué només sigui moderadament optimista, i això que el Madrid ve de fer el ridícul a casa davant el Cadis i el Xakhtar. Així estem.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF