08/05/2016

La veu més feliç del món

2 min

Una de les primeres instal·lacions que hom troba en entrar, de franc, al museu nacional del futbol britànic, a Manchester, és una mena de consola que permet rememorar les narracions de gols d’especial transcendència de desenes de clubs anglesos. Els relators són tots de la corresponent emissora local de la BBC, i és fàcil pensar que el pròxim a afegir-se a l’àmplia llista de veus disponibles serà Ian Stringer, el periodista que ha cantat la gesta del Leicester City per a Radio Leicester, pionera entre les sucursals regionals de la Beeb.

Stringer va néixer fa trenta-cinc anys a Leicester, té tres fills i és seguidor dels foxes des de petit i per una tradició familiar que ell també ha transmès. Inquiet i apassionat pel periodisme i pel futbol, quan el 2008 li van encarregar seguir la informació del City i narrar-ne els partits, va obtenir, des de la modèstia d’un mitjà local, el treball somiat. El que possiblement Stringer no es pensava és que cantant un dels èxits més impensats de la història de l’esport elevaria, també, un elogi a una feina radicalment vocacional i que desperta, en qui té la sort d’exercir-la, uns sentiments d’una força propera als dels més bells que es manifesten entre persones.

Tots els partits de totes les divisions plantegen reptes per a qui els comenta o narra. El relat és una lluita de dues hores per domar el ritme del matx i encerclar els mots més adients per descriure’l, i requereix un treball previ que, ben realitzat i amb l’ajuda del bocí d’atzar que li queda encara al futbol, regala el clímax d’oferir al receptor aquella dada en l’instant just. Els comentaristes aspiren a posar veu a grans duels, amb grans consecucions, en els escenaris més imponents. Però a nivell local, a part de les satisfaccions quotidianes per una feina ben feta, el periodista percep tot el que comporta entrar en la família d’una entitat, amb aspectes agradables i altres no tant, per allò de ser honest amb el que veus passar al costat de casa.

Les impressions que Stringer ha anat penjant al seu blog personal són d’una gran vàlua per als aspirants a comentarista. Exigent i autocrític, ha renunciat, aconsellat pels col·legues de la BBC, a guionar narracions de gols o moments decisius. Ha trobat el complement ideal en l’exjugador Matt Elliott. Ha transmès la càrrega dramàtica d’un partit èpic sense usar mai el mot nosaltres per referir-se al Leicester. Però dilluns passat a Stamford Bridge va esquinçar la norma en telefonar per antena el seu pare: “ We’ve done it, Dad ”. Tant era: en aquell instant, milers de comentaristes volíem ser Ian Stringer, la veu més feliç del món.

stats