Anàlisi tècnica
Esports 17/02/2011

La verticalitat 'gunner' tomba un bon Barça

Natalia Arroyo
3 min

Part de la grandesa d'aquest Barça és que és capaç de fer dues coses. Una, mantenir l'essència del seu futbol ofensiu, pressionant, agressiu i atrevit a qualsevol estadi i contra qualsevol rival. I dues, forçar un senyor equip com l'Arsenal a mutar d'estil i passar a jugar, exclusivament, al contraatac.

Wenger va entendre que aquesta era la manera, buscae la velocitat de Walcott per la dreta (Arshavin, quan va sortir a la segona part) i les connexions entre Van Persie i Cesc pel centre. Li va acabar funcionant. L'holandès va saber venir a rebre i va treure de zona Abidal i Piqué, però els dos centrals van gestionar amb intel·ligència els metres a l'esquena. Van rectificar bé les seves posicions, acompanyats per un correcte Maxwell. El lateral brasiler va fer un intensiu en les hores prèvies al matx per no repetir els errors de fa un any i va controlar totes les accions d'un Walcott ràpid, vertical, però intermitent. Només algun refús estrany i desafortunat en zones compromeses van esquitxar una bona actuació de l'esquerrà del Barça.

Dos sistemes o un de mòbil

El Barça va oferir dues organitzacions diferents en funció de si defensava o atacava. Guardiola sempre diu que els sistemes de joc no existeixen com a tal. Que només són "punts de partida". I això es transforma en un aparent caos ofensiu, màxima mobilitat. Tot aparentment desordenat, improvisat, intuïtiu. Molt de pissarra.

Guardiola va apostar per l'habitual 1-4-3-3 en defensa i, quan recuperava la pilota, es reconvertia en un aproximat 1-4-2-3-1. En aquesta transformació al ritme de la pilota, dos jugadors van haver d'interpretar una bipolaritat més exagerada. Un va ser Villa, que va pressionar com a home banda quan l'Arsenal atacava, i alhora va ser el punta quan era el Barça qui buscava la porteria rival. Va jugar a l'espai.

L'altre va ser Busquets. Ell, més que recorregut, més que corregir la posició amb pilota o sense, va haver d'entendre la transició de tot l'equip i donar l'equilibri necessari per controlar l'anada i tornada que volia imposar l'Arsenal. El de Badia va estar omnipresent, immens en el tall.

Possessions més llargues

El Barça va fer la sensació d'haver après molt del partit de l'any passat. Ja no només per aquesta aposta pel joc amb Messi a la mitja punta (en l'última visita, ara fa un any, l'argentí es va complementar amb Ibra en atac), sinó perquè va saber gestionar bé l'avantatge després del gol inicial de Villa i va trobar aquell punt mig entre seguir buscant un altre gol sense tornar-se boig ni arriscar més del compte. Va tocar la pilota. Amb paciència, amb seguretat. L'Arsenal, a pocs minuts del final, semblava rendir-se amb el 0-1, assumint que, després de tot, no era un resultat tan dolent.

Però, distret per aquesta certa relaxació del seu rival, també el Barça va afluixar. Va reduir una marxa i va tenir menys la pilota. El partit va entrar en una fase de cert descontrol, de massa camp desocupat. Va tocar córrer. I això no convenia gens al Barça, però molt a l'Arsenal.

Els de Guardiola ja no combinaven sistemes de joc, ja no canviaven en funció de si defensaven o atacaven. L'Arsenal va seguir apostant per jugar al contracop tot i anar per sota en el marcador i es va estirar de la mà d'un precís Van Persie i un hàbil Arshavin, autors dels dos gols que donen vida l'Arsenal. Un any després, el Barça torna a tenir la sensació d'haver fet un gran partit, però no haver rematat l'eliminatòria.

stats