02/06/2021

A vegades no m’agradem

2 min
Vicente Moreno i Diego López

Una de les mentides més grans del futbol contemporani és la que diu que importa més el com que no pas el què. El com és o bé un luxe del gurmet saciat de victòries o un trist consol de qui pateix massa derrotes. Sovint els pericos hem hagut de recórrer a la dignitat d’algun com per consolar-nos d’una història plena de tristos quès.

Però aquesta temporada a l’infern tot ha estat diferent: hem assolit amb escreix els objectius. Hem fet bons els pronòstics i hem demostrat que érem el millor equip de la categoria. Sense patir gaire i de manera anticipada hem aconseguit l’ascens. I no només això: equip més golejador i menys golejat; Raúl de Tomás, Pitxitxi de Segona; Diego López, Zamora, i Embarba, màxim assistent. I com a cirereta, campions. Un títol que ens hauria fet més ràbia perdre’l que no pas alegria guanyar-lo. Un títol que, de fet, no té gaire importància. I, com a mostra, la manera com es va viure el final d’infart. Imaginem –ja sé que és molt imaginar– que diumenge passat ens haguéssim jugat el títol de Lliga de Primera. Ara imaginem que les coses haguessin anat com van anar: derrota de l’Espanyol contra un equip inferior i títol gràcies a un gol encaixat pel Mallorca a l’últim minut. Per començar, jo no estaria escrivint aquestes ratlles perquè el meu cor no ho hauria resistit. I el món perico encara estaria celebrant la festa. Ningú es posaria exquisit menystenint el títol (un què de veritat important) per culpa del com (un cop de sort a l’últim minut). Perquè un títol és fruit d’una feina de molts mesos. I perquè si als pericos indignats els pesa més la derrota que el títol és perquè el títol no era tan important.

Aquestes últimes setmanes no m’agradem. En lloc de gaudir de l’alegria i de la tranquil·litat de tornar al nostre lloc, s’ha generat un estat d’ànim negatiu per la desconnexió dels últims partits. Amb obvietats massa simples (són professionals, defensen un escut), amb acusacions ben gratuïtes (els que no esteu indignats sou uns conformistes) i amb pronòstics màgics (aquests partits són la prova que l’any que ve tornarem a baixar, amb aquest entrenador i aquests jugadors no anirem enlloc). Després d’un any de patiment ara toca gaudir. Confiar en un entrenador que ha demostrat que és seriós i treballador. I demanar un bon equip per a la pròxima temporada, només faltaria. Perquè l’únic que hem demostrat és que som el millor equip de Segona. Etapa tancada. Amb un gran somriure. 

stats