FORA DEL JOC

El valor del dotzè

En el camp científic, econòmic o matemàtic, per definir la dimensió de les coses no hi ha res millor que comparar-les amb aquelles que tinguis clarament identificades al teu imaginari. Començaré així aquest article. En el món del tenis sempre hi ha hagut un jugador mític, d’aura especial, icònic, que semblava haver aconseguit ser el mestre jedi d’aquest esport: Björn Borg. Doncs bé, Rafa Nadal ha guanyat el doble de cops a Roland Garros. O per posar-ho en l’ordre que ha de ser: Borg n’ha guanyat la meitat que el balear (6 a 12). Seguiré en càlcul matemàtic. No és igual de fàcil duplicar un que dos, ni tres que quatre. Cada cop és més difícil quan el valor absolut a duplicar creix. Cada any que passa triomfar a París és més valuós per a algú que suposadament basa el seu tenis en bona part en la seva capacitat física. Però això també és fals. Només cal veure la final d’ahir per negar-ho rotundament. En el triomf davant de Thiem, com en molts altres partits, Nadal guanya gràcies a la seva prodigiosa intel·ligència tàctica i capacitat de trobar, en temps real, els punts febles del seu rival.

Però el títol d’aquest any té un valor especial en l’entorn pròxim al manacorí. Ningú, pràcticament ningú, coneix el dur camí que Nadal ha hagut de viure abans d’aconseguir la dotzena copa dels Mosqueters. Després de no poder acabar la temporada passada al lesionar-se a l’Open dels Estats Units, va començar l’any a Austràlia sense estar totalment recuperat. Va haver de debutar al Grand Slam dels antípodes sense jugar cap torneig abans, com tenia pensat fer. Tot i això va fer final a Melbourne. Final! A la gira americana el genoll li va tornar a donar problemes i el va obligar a retirar-se a semifinals d’Indian Wells, i a renunciar a jugar a Miami. Retorn a casa, descans, recuperació i deixar d’entrenar-se era sinònim de trencar la temporada pel mig. Si hi ha alguna cosa que el balear, un dièsel, necessita, és ritme, partits, tornejos. Ningú sap que va tornar al circuit fent semifinals de Montecarlo jugant tocat. Que va afrontar Barcelona amb problemes sense fer-ho públic. Madrid no és el torneig de Nadal: l’altitud i l’excés d’humitat són un antídot perquè pugui treure tot el seu potencial en terra batuda. A Roma va trobar-se a si mateix sense haver de preocupar-se de contrarestar el dolor abans i després de competir. Tres setmanes a París sense problemes físics i amb partits a cinc sets han suposat el terreny fèrtil per fer història per sempre més. Ningú abans havia aconseguit 12 títols d’un Grand Slam. Ara ell és l’únic. Superar aquesta fita em sembla inviable. Crec que no m’equivocaré.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF