VALLPARADÍS

Els triangles que mai caduquen

Tex Winter va ser un primer entrenador mediocre, però la setmana passada va morir als 96 anys amb nou anells de campió de la NBA al seu palmarès i el reconeixement unànime d’un món del bàsquet que el considera una de les figures més influents dels últims anys. Després d’una carrera discreta de més de tres dècades per la NCAA i d’una aventura curta als Houston Rockets, el tècnic va trobar el seu lloc ideal en l’engranatge esportiu. Quan estava considerant la seva retirada, els Chicago Bulls li van oferir un càrrec d’assistent amb l’objectiu de traslladar la seva filosofia col·lectiva a Michael Jordan, la gran esperança de la franquícia. El resultat d’aquella decisió va superar qualsevol expectativa, ja que va construir amb Phil Jackson una dinastia que es va traduir en dues trilogies i sis anells.

Jordan, que va trigar anys a entendre que sol no podria tenir èxit a la NBA, acostumava a treure de polleguera Winter. “Noi, no hi ha jo en la paraula equip ”, li va dir una vegada l’entrenador fent un joc amb la lletra I ( jo, en anglès), que no forma part del vocable team ( equip ). “Però sí que hi ha jo en la paraula guanyar ”, li va contestar el jugador, que li va recordar que la lletra I sí que està inclosa en el terme win.

La clau de l’èxit va ser el triangle ofensiu, una estructura d’atac que orbita a partir de la construcció dels triangles que es creen entre un jugador interior, situat al pal baix, i dos d’exteriors, col·locats ben oberts. A partir d’aquesta disposició neixen unes combinacions de moviment que asseguren una generació d’espais òptima i enriqueixen el joc col·lectiu amb moltes opcions de passada. Cada moviment ofensiu és reactiu al comportament de la defensa i, per tant, requereix una lectura de joc avançada per ser aplicat. No tots els jugadors el van saber executar, però quan funcionava era una meravella. Pau Gasol va ser un dels beneficiats.

La tàctica era tan bona que Michael Jordan i, després, Kobe Bryant la van interioritzar i utilitzar per fer campions els Bulls i els Lakers. A diferència d’altres moviments més mecanitzats i previsibles, cada atac tenia personalitat pròpia i no s’assemblava gens a l’anterior, fet que augmentava la dificultat d’una defensa que mai tenia la iniciativa. Durant anys el sistema no ha deixat d’evolucionar, i avui dia encara és visible en els esquemes de Steve Kerr als Golden State Warriors. Les bones idees no caduquen.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF