O tot o res
La vida et dona penes. Ningú no està exempt de passar tràngols difícils. I no només de tristesa, que també, sinó d’una incertesa en què tan complicat és no perdre l’esperança per un final feliç com l’angoixa per no saber quin serà el resultat. Esperes una intervenció quirúrgica important i pots confondre els desitjos: que passi tot el més aviat possible (sigui per bé o per mal) o que acabi bé encara que hagis de mantenir la por pel resultat final.
Quan Lluís Llach i jo jugàvem al mateix equip em va ensenyar, ens va ensenyar, que havíem de gaudir del viatge, que era preferible que durés molts anys i que havíem de fer com si l’arribada a port fos molt important –sense aquest propòsit no hauríem sortit– tot i saber que no ho és tant.
Que passi ràpid. I, si pot ser, tanquem els ulls, ens tapem les orelles i cridem fort. O hibernem. Fem com si això fos un malson que, tot i fer-nos patir, el podem resistir perquè, com de qualsevol somni, en despertarem.
Així estem vivint els pericos el nostre pas per Segona. Amb un únic objectiu –que s'acabi ràpid– i sense gaudir del camí. Sigui quin sigui el rival, un cop ens hem avançat en el marcador només mirem el rellotge per forçar el temps a anar més de pressa; durant la setmana, mirem i remirem la classificació i els enfrontaments que tenen els nostres rivals directes. Tots els pericos sabem que només –només?– falten setze partits de Lliga i el debat sobre si quedar campions era o no important ja l’hem oblidat. Només sabem que no resistirem un play-off i que, sigui com sigui, hem d’ocupar una de les dues places d’ascens directe.
Potser ja és tard per a aquesta crida, però intentem gaudir del moment. Valorem que, contra el que és habitual, guanyem molts més partits que no pas en perdem. Ajudem els nostres jugadors a desplegar tot el seu talent. Traslladem-los confiança. Que la nostra exigència sigui la d’un bon pare o un bon mestre: feta des de l’amor i des del coneixement de l’altre. Ara ens toca passar aquest mal tràngol i n’hem de sortir diferents. En primer lloc, n’hem de sortir. Però, en tot cas, hem d’aprofitar per canviar: com a club, com a afició i com a equip. Perquè, malgrat que això nostre és un “tot o res”, si pugem sense transformació el “tot” serà incomplet. I si ens quedem a Segona sense transformació, el “res” serà molt semblant al final.
