Torna la normalitat

Quan has patit dolor, no hi ha plaer més gran que la desaparició d’aquest dolor. No tenir-ne és normal, però, quan n’has tingut, aquesta normalitat esdevé excepcional. I cal prendre’n consciència i celebrar-ho. Per això avui soc tan feliç. Una felicitat compartida amb una petita comunitat que ha d’aprofitar els petits moments de glòria com el d’avui. Una comunitat maltractada i oculta. Aquests mesos ens hem anat comunicant com si fóssim membres d’una societat secreta. Avui penso en tots ells, penso en els meus amics, en el meu fill, en tots els nens pericos. Com deia Juan García Hortelano (matalasser il·lustre), la victòria infreqüent és més satisfactòria. Nosaltres no estem acostumats a ser protagonistes de res, i encara menys de coses bones. S’ha acabat l’estat d’alarma: l’Espanyol ha tornat a Primera. He tornat a plorar pel meu equip després de més de trenta anys: les llàgrimes de David López se m’han encomanat. Tornem a casa. Visca la normalitat.