Sergi Darder: “Vaig tocar fons, tot m’afectava massa, i un psicòleg i un 'coach' m’han ajudat a ser més fort”

BarcelonaLa seva "casa futbolística" és l'Espanyol i per això va tornar-hi fa tres anys. "Però casa meva sempre serà Artà, som de poble", diu orgullós, i li agradaria tornar-hi quan acabi la seva carrera. El destí ha volgut que el principal rival per a l'ascens sigui el Mallorca, equip que segueix de prop i al qual desitja el millor. "Bé, quan estàvem molt igualats, no tant", diu amb humor. En 40 minuts de conversa telefònica es guanya l'interlocutor amb una franquesa atrevida com el seu futbol. No cada dia un jugador professional parla de salut mental i reconeix haver anat a un psicòleg en el primer minut d'entrevista.

Estau millor que mai. Heu fet alguna preparació especial per estar tan encertat? 

— No. Vejam, sabia que tenia un problema de fa molts anys, mental. M’afectava molt tot i em deixava portar pel corrent quan les coses anaven bé o malament. A la mínima que fallava una passada, m'enfonsava. Perdia la confiança i era reticent a entendre que això era normal. Després de l’estiu vaig tocar fons i em vaig posar en mans de professionals. Primer, un psicòleg i després, un coach esportiu, aquest darrer fins ara, i m’han ajudat moltíssim. I també un entrenador que em posa de migcentre, on rendeixo millor. Mentalment som més fort i l’estil de joc és favorable.

Parlau amb naturalitat de l’ajuda d’un psicòleg i no és gaire habitual. S’ha de normalitzar? 

— És clar que sí. Els futbolistes som persones, també. I qualsevol persona que surti d’una separació, posem per cas, doncs no rendirà igual a la feina. Un futbolista és igual: si la cosa no va bé, la muntanya es fa grossa. Jo era reticent a reconèixer el problema, però després he vist que anar al psicòleg és per a molta gent: no només per a aquelles persones que necessiten ingressar en un hospital, sinó també per a qualsevol que tingui un problema. 

Quan va arribar aquest moment de clic? 

— A l’estiu, després del descens, de no haver pogut jugar a la meva posició, d'un any molt dur. Arrossegava el problema de tota la vida: que les coses m’afectaven molt. Quan Rubi se'n va anar, que m’ho va donar tot, no estava obert a noves idees futbolístiques i res em semblava bé. Vaig veure que a l’estiu no gaudia del meu temps com era normal. No tenia ganes d’estar amb els nins, m’enfadava amb la dona a la mínima... I allà vaig dir-me: “Fins aquí”. Vaig pensar que tenia temps per tornar a ser el jugador que era i vaig demanar ajuda.

Partir podia ser una altra opció per a un jugador amb el vostre cartell que havia de jugar a Segona. Vàreu rebre ofertes? 

— Sí, és clar. Els representants fan la seva feina i la situació a l’Espanyol no era fàcil. El meu sou era complicat de mantenir jugant a Segona. Però l’Espanyol volia que quedàs i jo hi volia quedar. Em varen cridar de competicions superiors i vaig dir al club que estava obert si em volien vendre, però varen fer l’esforç de mantenir-me. I, a més, hi ha una part molt important de responsabilitat. M’hauria costat molt deixar l’equip a Segona i desentendre-me'n. No podia ser egoista perquè em considerava també responsable del descens.

Heu perdut l’accent mallorquí. 

— Perquè si em sentissis parlar mallorquí potser no m’entendries. Quan parl amb la família el mantenc intacte. 

O sigui, que després de tants anys fora, us hi sentiu igual de connectat. 

— Sí, ara és una pena que els meus pares no puguin venir ni jo anar-hi tan sovint com abans de la pandèmia. Però tenc clar que quan em retiri m’agradaria tornar al poble. Allà em vaig criar amb una pilota davall el braç i després, quan vaig arribar, a 13 anys, a Barcelona, em va costar moltíssim adaptar-m'hi.

Jugàveu de davanter, allà? 

— Sí, davanter o mitjapunta. Jugava més avançat, tenia més gol que ara. 

Però aquest any n’heu marcat sis. Tots amb els ulls tancats, com heu reconegut en alguna ocasió? 

— No sé què dir-te, però potser sí.

I al Mallorca, ara rival directe per al títol, l'anau seguint? 

— Sí, l'he seguit sempre. Aquesta temporada molt més, és clar. És cert que quan estàvem més igualats no desitjava que els anàs tan bé. Però m’encantaria que el Mallorca pujàs, que quedàssim nosaltres primers i ells, segons.

En quatre anys heu passat de jugar Champions amb el Lió a ser a Segona. 

— L’experiència d’aprendre un idioma i una cultura per a mi va ser molt important. Després la lliga francesa és més física, amb menys sentit tàctic del joc. Però sobre la gespa, el futbol és el mateix a la Lliga de Campions i a Segona Catalana, per molt que l’ambient o les condicions siguin diferents. Surts a competir. 

Jugau contra l’Almeria, tercer classificat, que podeu deixar a 13 punts. És una passa definitiva per tornar a Primera? 

— Només hem de ser conscients que és una mica més que un partit més. Si l'enfocam com un partit a vida o mort, ens equivocarem. Si creim que perdent no pujarem, llavors sí que perdrem.

Aquesta gestió de les emocions, de no magnificar les pujades ni les baixades, és la cosa més important que ha aportat Vicente Moreno? 

— La cosa més important que va fer és centrar l’equip durant la pretemporada. Amb la dinàmica tan dolenta de la qual veníem, hauria estat normal arrencar d’una manera molt irregular. Però ens va fer creure que som bons jugadors i ens manté l'estat d’ànim en els moments bons i en els dolents. En termes tàctics, hem hagut de treballar molt perquè veníem de jugar de manera molt diferent. Tenim gent ràpida al davant i si els onze defensam, és normal que acabem marcant més gols que el rival. En Vicente ens ajuda a adaptar-nos a cada partit.

Ara que no hi ha públic, tota la pressió és a les xarxes. N'estau gaire pendent? 

— És una de les coses que he canviat. Abans, quan s'acabava un partit, mirava els comentaris, què deia la gent i les cròniques dels diaris... Ara mateix no mir res. Sí que tenc Instagram i Twitter, i de tant en tant veus el que hi surt, però intent desconnectar de la crítica i de l’elogi. És una de les primeres coses que em va dir el coach: "Si vint persones diuen que ets bo i només una diu que te'n vagis perquè que ets dolent, donaràs més voltes a aquesta darrera". Quan ets un jugador tècnic, hi ha qui et critica per no ser tan físic. S’ha d’evitar mirar aquestes coses que no et fan cap bé. A més, hi ha gent dolenta que s’amaga rere Twitter. 

Trobau molt a faltar la vida social d’abans de la pandèmia? 

— La veritat és que sempre he estat molt casolà i familiar. No m’ha canviat tant la vida. És clar que m’agradaria poder sortir a sopar de tant en tant, que els meus pares i els meus fills es poguessin veure més sovint i tenir el públic al camp.

El confinament va ser molt dur? 

— Va ser una situació horrible per a molta gent, però a mi el fet d'aturar em va anar bé. Ho necessitava en aquell moment. 

Creis que els jugadors han d’opinar sobre política, per exemple, condemnant els discursos de l’extrema dreta? 

— Jo, de política, no en sé. No he votat mai. Sé que hi ha coses de diversos partits que poden estar bé, que uns em poden beneficiar més en termes econòmics i que uns altres poden ser més beneficiosos en termes socials... Tots tenen les seves coses, però intent no banyar-m'hi perquè després et plouen garrotades.

I en casos com el de Diakhaby, que sí que afecten directament el futbol? 

— És clar que aquestes coses no poden passar i que s’ha d’anar fins al final. I això no vol dir culpar Cala, sinó investigar-ho bé i analitzar tots els àudios, cosa que és més fàcil ara que els partits són a porta tancada. Vaig jugar amb Diakhaby a Lió i no et pots fer una idea de la bona persona que és. Amb 1,90, gran i fort, i després el veus i és un tros de pa. Dubt que hagi fingit res. Si s’ha queixat, alguna cosa deu haver passat. És una persona espectacular. I evidentment que estic en contra del racisme.