L’ALTRA MIRADA

El tiragomes vol ser esport olímpic

Un pare i un fill de Burjassot defensen aquesta tradició

Si saps d’algun esdeveniment on desitgen conèixer el tiragomes, on es puga muntar una exhibició, avisa’ns, nosaltres estem disposats a anar on calga”. Així s’acomiaden de l’entrevista pare i fill, que a més de compartir nom i cognom -Gaspar Arcón- també estimen el mateix joc. Els dos resideixen a la localitat valenciana de Burjassot, una població més coneguda per ser la vila natal del poeta Vicent Andrés Estellés o per acollir la seu de la radiotelevisió autonòmica que per incloure entre els seus veïns el setè millor jugador del món de tiragomes i primer per equips aquest 2018.

El relatiu anonimat dels Arcón no és gaire sorprenent si tenim en compte el gran desconeixement que envolta aquest joc. Així ho corroboren els nostres protagonistes quan expliquen que sovint han de sentir persones sorpreses que els pregunten “Però això del tiragomes encara es pràctica? I hi ha competicions?” Certament es tracta d’un joc minoritari, tot i que com qualsevol activitat té els seus adeptes i feus on s’ha fet fort. En aquest cas els Estats Units i, sobretot, la Xina, d’on provenen els actuals primer, segon i quart millor jugador del món. A Europa destaquen Itàlia, Anglaterra i Espanya, amb un especial arrelament al nord peninsular, sobretot al País Basc.

Ben lluny de l’influx del Cantàbric, on els esports i jocs tradicionals mantenen una certa vitalitat, el primer acostament d’aquests dos valencians a l’arma amb què David va tombar Goliat, sempre segons la Bíblia, es va produir el maig del 2003, quan l’oncle de Gaspar va convidar el seu nebot a acompanyar-lo a un campionat autonòmic. Per enganxar el menut de la família al joc només va necessitar un ham, que va suposar l’èxit. “Sense haver practicat mai abans, vaig tornar a casa amb una copa, i per a un xiquet de 12 anys no hi ha res més emocionant que veure’s amb un trofeu a les mans”.

I darrere del fill va venir el pare, que tot i que el 2012 es va convertir en campió valencià ha acceptat amb esportivitat que el territori on excel·leix és el disseny i la construcció dels tiragomes. Per elaborar les seves creacions, aquest excomissari del circuit de Xest compta amb un avantatge: els seus anys d’experiència com a mecànic de motos Harley Davidson. Un ofici que l’ha convertit en un enamorat del “detall i la precisió”. Els coneixements emmagatzemats durant milers d’hores entre cilindres i vàlvules ara els bolca a les 80 hores que inverteix en construir els tiragomes amb els què seu fill lluita pel campionat del món.

Si en el cas del pare la clau del seu treball és la minuciositat, en el del fill és la gestió de la pressió. “En un campionat del món poden haver-hi 30 jugadors capaços de disparar amb la mateixa precisió que el que queda primer. La diferència es troba en la gestió de la tensió, en saber que en eixe moment just has d’encertar i ser capaç de fer-ho. I això no és gens fàcil. Només posaré un exemple. A Corea del Sud, els tiradors d’arc olímpic entrenen amb públic, al qual paguen perquè faça soroll i reproduisca l’ambient de la competició”.

Per disposar dels recursos d’un esport olímpic com el tir amb arc, el tiragomes, a hores d’ara només reconegut com un joc, haurà de fer un gran trajecte. Un camí que ja s’ha començat a recórrer aquest estiu a la ciutat italiana de Gualdo Todino, que va acollir el primer campionat del món, en què van participar 200 tiradors, homes i dones, de 18 països diferents. El mateix impuls que es vol reproduir a Espanya, on es treballa per crear una competició regular que substitueixi l’actual torneig d’un únic cap de setmana. Com reconeix Gaspar Arcón, el camí és llarg. Ara bé, la meta és clara: “Primer, ser reconeguts com a esport; després, com a esport olímpic”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF