El tenis és cosa de grans
Si fem una mirada als 50 primers tenistes del rànquing ATP, la seva edat mitjana és de 28 anys. D’ells quasi la meitat tenen més de 30 anys i només sis estan per sota dels 25. Rafa Nadal en té 31 i està instal·lat en el top ten des de fa més d’una dècada. Ningú dubta que el manacorí va ser la màxima expressió de la precocitat tenística i un cas estrany. Roger Federer en té 36 i al gener començarà la seva vintena temporada.
El circuit ATP ha aconseguit grans coses per al tenis professional, ningú ho dubta. Ha creat una competició ben organitzada i rendible. La globalització de l’esport de la raqueta s’ha aconseguit gràcies a un pla perfectament sincronitzat que el va fer viatjar pels cinc continents al llarg de gairebé onze mesos a l’any. Un espectacle tan ben planificat i organitzat com poc permeable a l’hora de facilitar l’accés professional als jugadors joves.
Pagar-se l’arribada a la professionalitat no és fàcil i no està a l’abast de totes les butxaques. El cost per fer entrar les joves promeses en els anomenats tornejos Futures i Challengers és altíssim. Però crec que aquest no és el motiu principal, encara que pot semblar una bona excusa per a alguns. Sembla impossible o inviable que les noves generacions, per talentoses que siguin, aconsegueixin instal·lar-se entre els deu primers del món abans de superar els 25 com succeïa fa uns anys.
¿És un problema de talent? Sens dubte que no. Jugadors com Nick Kyrgios, Gregor Dimitrov i Dominic Thiem, per exemple, en tenen de sobres. ¿És un problema generacional? Doncs segurament la resposta es decanta més cap a aquesta explicació. El tenis és sens dubte un esport en què es barregen dos factors decisius. Primer, la mecanització dels cops, que obliga a un alt nivell d’esforç en els entrenaments, hores i hores de dedicació. Segon, la mentalitat competitiva exigida és brutal, no comparable a cap altre esport. Potser les noves generacions no estan disposades a fer aquests sacrificis per arribar a l’Olimp del tenis. ¿Podem afegir-hi una altra raó? Sens dubte la duresa del model competitiu. Tornejos amb quadres de 64 jugadors que competeixen a partit únic, al millor de tres sets, en una setmana, comporten un sedàs natural increïble. Un dia dolent et fa fora.
Crec que no tornarem a veure la fiabilitat de Federer o Nadal en el futur. Aquests dos jugadors han guanyat tots els Grand Slams i la meitat dels Masters 1000 d’aquest any. Només un menor de 25 anys ha aconseguit guanyar un torneig d’aquesta categoria. El tenis és cosa de grans.
