Del sostre del Nou Congost pengen sis banderoles i quatre samarretes. El pavelló de l'Assignia Manresa llueix amb orgull un passat no gaire llunyà que tindrà una difícil continuïtat en el futur. Cinc banderoles recorden els títols aconseguits a la Lliga Endesa (1998), la Copa del Rei (1996), l'Adecco Or (2007) i la Lliga Catalana (1997 i 1999). La sisena té a veure amb els 1.000 partits ACB. Les samarretes són les de Jordi Singla, Joan Creus, Pep Pujolràs i Joan Peñarroya.
Sota tots aquests records s'entrena cada dia l'únic equip que encara no ha aconseguit cap victòria aquesta temporada. Dos rètols gegants situats a sobre dels dos accessos principals recorden, a més, els 40 anys del club a l'elit del bàsquet, que no és poca cosa.
Manresa mai ho ha tingut fàcil per sobreviure entre els 18 millors equips, però la situació s'ha complicat durant les últimes temporades. Al bàsquet, com a la resta d'indrets del món que ens ha tocat viure, la crisi ha provocat que els rics siguin més rics, i els pobres, més pobres.
La recepta del club per mantenir-se a l'elit té a veure amb la distància a la qual situa les coses. "Tot és molt més pròxim i, per tant, tot es fa amb un sentit molt més humà. Això genera molta confiança", recorda Jaume Ponsarnau. L'entrenador és, juntament amb Josep Vives i Pere Capdevila, una de les tres potes visibles del projecte actual, que com cada any s'ha vist obligat a fer apostes per gent jove i per jugadors que vénen de fer una trajectòria no gaire bona. Inventar cada any suposa un risc, però l'Assignia Manresa no té cap altra sortida. La resta d'opcions requereixen uns diners que no té.
Les vuit derrotes han de preocupar, però no més del compte. Hi ha quatre equips a un triomf de distància i 26 partits per disputar. És el moment d'empènyer, no el de distreure's.
