Un cop de sort i un instant màgic per capgirar l’eliminatòria

Enviat especial a LondresLa mateixa porteria, la mateixa cantonada de l’estadi, i els mateixos protagonistes, Iniesta i Messi, companys d’aventures durant tants anys, amb cicatrius de dures batalles a la pell i un munt d’anècdotes per explicar. Una assistència del manxec i un xut sec de l’argentí, capaç, per fi, de batre el Chelsea, van permetre a l’equip d’Ernesto Valverde sobreviure a un partit incòmode en què el Chelsea, sense la pilota, va generar més perill que no pas un Barça capaç de sobreviure al seu particular purgatori. Un empat a un gol, com ara fa nou anys, que obligarà el Chelsea a buscar la gesta al Camp Nou després d’un partit en què el Barça en cap moment va sentir-se còmode, però en què va saber aguantar els cops. I respondre-hi quan més mal feia. I quan menys s’ho esperaven els anglesos.

No pots venir a Stamford Bridge i esperar que no patiràs. És com el tren de la bruixa, com la cova del llop. Et sedueixen a l’entrada, en un barri elegant ple de gent educada; et fan entrar entre hotels i botigues a un camp que, per fora, sembla un centre comercial, i després d’un túnel apareixes a un estadi com els d’abans, petitó, amb el públic, dret, molt al damunt. Sense espai, és un camp angoixant. I de sobte apareixen els fantasmes del passat i el Chelsea sembla jugar amb més jugadors. Ara apareixen els fantasmes de John Terry, ara de Didier Drogba, ara de Frank Lampard. I de nou, el Barça busca la sortida d’un laberint en què els anglesos sempre es deixen dominar, com si admetessin ser inferiors, per acte seguit colpejar-te per l’esquena amb una rialla burleta. De nou, jugar a Stamford Bridge va ser tan incòmode com sortir al carrer amb les sabates plenes de pedres. Un equip pensat per superar rivals a tocs de pilota s’anava passant la pilota lluny de la porteria de Courtois. De nou, el Barça va patir per obrir la defensa d’un equip d’aquells que es fan forts a partir d’una declaració d’intencions: prefereixen destruir que proposar. Va ser un partit d’extrems en què el Chelsea, durant 80 minuts, va fer allò que més bé sap fer. I el Barça no va saber fer allò que volia fer. Fins que en un instant tot va canviar.

Ernesto Valverde no acaba de resoldre el dilema de l’onzè home: té clars els 10 titulars, però falta un últim jugador i, sense Coutinho, va optar per un Paulinho que ha perdut la capacitat de sorprendre els rivals, tot i que una arribada seva, amb un cop de cap creuat, va ser la millor ocasió blaugrana. Amb el brasiler, va ser un Barça previsible, amb la pilota als peus però sense la capacitat d’obrir la defensa d’un Chelsea que va aconseguir que el partit es jugués al seu joc: casa meva, les meves normes. Tancats en un 5-4-1 sense un punta clar, l’equip d’Antonio Conte s’atrinxerava fins a avorrir el Barça i, quan aquest es despistava, li pispava la cartera i sortia corrents com fa un carterista després de robar un telèfon car. Per moments, el Barça es passava la pilota de forma previsible, sense solucions, i es veia castigat per un Chelsea que cada cop que va robar, va mossegar, amb Willian com a estrella: abans del descans ja havia xutat dos cops al pal i havia forçat una groga per a un Rakitic que es va jugar l’expulsió. El primer temps va ser com anar al dentista perquè et tregui un queixal sense anestesia, i ni tan sols poder reclamar un possible penal a Piqué feia desaparèixer el regust amarg de rebre un cop cada vegada que el Barça s’adormia una mica.

Valverde va decidir apostar per Aleix Vidal entrada la segona part en veure que res canviava. Només Suárez, en jugades individuals en què intentava deixar enrere dos o tres rivals, aixecava la bandera de la revolta contra el destí. Però quan Aleix Vidal ja s’havia tret el xandall i estava a punt per entrar en el lloc de Paulinho, un córner blaugrana va acabar en una contra i en un córner a l’altra porteria. I Willian, que ja havia avisat a la primera part, va batre Ter Stegen rematant des de la frontal tot sol i amb prou temps per aixecar el cap i decidir on posaria l’esfèrica. I va fer mal a un Barça massa previsible, lligat de mans i peus.

Al Barça li calia un cop de sort, un instant de llum. I va arribar quan més còmode se sentia el Chelsea, sortint a la contra amb curses endimoniades de Willian. Però en una pilota llarga a Suárez, i mentre l’uruguaià reclamava un penal, la defensa anglesa va quedar desordenada. I Christensen, de forma imprudent, va fer una passada al llarg de tot el balcó de l’àrea que va aprofitar Iniesta. El capità va encaminar-se cap a la porteria que el va fer etern fa nou anys i va cedir la pilota a Messi, que després de 726 minuts sense poder fer-li un gol al Chelsea va fer esclatar els aficionats del Barça desplaçats fins a l’oest de Londres. Un instant que canvia el destí, un gol tan alliberador com significatiu: per eliminar el Chelsea, cal saber aprofitar les seves errades. Per brillar a Europa, cal no tenir pietat i tenir un xic de sort.

El Chelsea va quedar grogui. Piqué i Umtiti van aturar més contres perilloses; Busquets, omnipresent en tot moment, i Rakitic van igualar el duel al mig del camp, on la batalla va ser terrible, i el Chelsea va perdre la fe. Ja se sentia guanyador i, de sobte, tenia al davant un resultat que el deixava sense control del seu destí. Amb les cames cansades i tocat moralment, l’equip de Conte ja no va poder córrer tant com volia, tot i que tampoc va donar una segona oportunitat al Barça per fer més gran la ferida amb un segon gol que hauria sigut letal. El Camp Nou dictarà sentència i el Barça hi arriba al davant. Espantat, però feliç amb aquest empat.