ESPANYOL

El somni real d’una plantilla que donava per a molt més

L’Espanyol firma un gran inici de curs en què els bons resultats i el joc van de bracet

Quan el 12 de juny l’Espanyol va anunciar la venda del seu jugador insígnia, Gerard Moreno, els ànims entre els seus aficionats van decaure en un pessimisme agreujat per l’estancament d’un projecte que Chan Yansheng havia assegurat que seria de Champions en tres anys, és a dir, en el curs actual. Aleshores pràcticament ningú hauria pogut preveure que seria el perpetuenc qui marxaria capcot en el seu retorn a l’RCDE Stadium. Ni ell mateix, segurament, s’esperava enyorar més l’Espanyol del que ho està fent amb ell el club blanc-i-blau, revitalitzat gràcies a un tècnic que ha obrat un autèntic miracle.

L’Espanyol, que està firmant el millor inici des del curs 2011-12, és el segon equip de la Lliga (només superat pel Barça) i el cinquè dels grans campionats europeus (al darrere del Manchester City, el Juventus, el PSG i el Barça) pel que fa a rematades a porteria: un total de 55 (6,8 per partit). En tot el curs passat només en va aconseguir 136 (3,5 per duel). “És bo, és un aspecte que hem de seguir reforçant. L’equip vol ser protagonista, seguir generant. Tenim jugadors per fer-ho molt bé i ho estem demostrant”, confessa Borja Iglesias, el jugador de la Lliga que més remata entre els tres pals (12) darrere de Messi (18).

El conjunt blanc-i-blau ha recuperat l’alegria gràcies a un Rubi que ha aprofitat una matèria prima que Quique Sánchez Flores no va saber amortitzar. El triomf de diumenge passat, en què l’Espanyol va arribar a atropellar durant molts minuts el Vila-real, n’és un exemple perfecte: dels 11 jugadors titulars, només quatre ho van ser en l’últim partit amb Quique. David López i Darder (aquest últim amb un rol menys lliure) van ser els únics indiscutibles al llarg del curs: Diego López va ser suplent de Pau molts mesos; Javi López i Hermoso van alternar titularitats amb càstigs; Hernán va sortir cedit a l’Alabès a mig curs; Sergio García i Granero eren considerats revulsius per a les segones parts; Dídac va viure a l’ombra d’Aarón, i Roca, en l’ostracisme. Tots ells, amb Borja en el lloc de Gerard, van demostrar que, amb confiança, aquells descartats tenien molt de futbol a les cames.

La rebel·lió arriba amb Rubi

La cèlebre frase del madrileny “Ens mirem al mirall i ens adonem que potser no donem per a més, hem d’assumir la realitat i seguir remant” no va servir per trobar la reacció de rebel·lia, sinó per generar encara més malestar en un vestidor enfonsat que, mesos més tard, ha trobat en Rubi la confiança necessària per reivindicar-se i demostrar que sí que donava per a molt més. El madrileny va reaparèixer dimarts llançant un altre dard a un vestidor al qual no va saber cuidar: “A aquests nois els va molt bé arrencar bé, sentir-se positius i optimistes, perquè són un grup emocionalment molt sensible”. Sánchez Flores no va saber connectar amb l’ànima d’un equip amb més prestacions de les que pensava. “Rubi va arribar amb les il·lusions renovades, ens ha fet un canvi radical. No esperàvem començar tan bé com estem ara. Hem de viure i gaudir el moment després d’unes temporades difícils”, va exposar Javi López, que va desgranar dues de les claus de l’èxit amb el maresmenc: “És una combinació d’un bon sistema defensiu, en què el primer defensa és el davanter, i de la possessió de pilota, que permet menys ocasions al rival”.

El pròxim pas, fer-se forts a domicili, on enguany encara no han guanyat. Aconseguir que la felicitat no sigui passatgera, el gran repte d’un somni cada cop més real. Sí, donaven per a més.

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF