Misc 18/11/2018

L’era de la sofisticació tàctica

Les dades del Mundial i la Lliga dibuixen les tendències que insinua el futbol actual

i
Natalia Arroyo
6 min
Pogba, celebrant un gol a la final del Mundial

Periodista I EntrenadoraQue el Mundial sigui un punt d’inflexió. Històricament, el món del futbol sempre espera que la reunió de talent de la gran cita de seleccions sacsegi les teories tàctiques imposades i marqui una nova manera de fer. Una tendència. Un estil. Els èxits en els últims anys d’Alemanya i Espanya havien coincidit amb elogis i trofeus de clubs del mateix país que representaven una mateixa idea de joc i s’esperava que Rússia 2018 tornés a reubicar el focus, a mostrar quin podia ser el nou camí a seguir. No ha quedat un pòsit gaire marcat, però sí que s’ha confirmat una sensació que fa anys que plana sobre les grans competicions: estem en l’era de la sofisticació tàctica. Equips plens de matisos, més incidència d’un cos tècnic cada cop més ampli, més rellevància d’un bon pla de partit i de la bona o no bona capacitat de lectura del joc que es tingui des de la banqueta per revertir-lo, si t’és desfavorable. “Al Mundial s’ha vist un creixement tàctic dels entrenadors. Els equips poden jugar de diferents maneres i al futbol no hi ha una idea absoluta que et faci guanyar. Això ha obert més possibilitats per a tothom”, va dir fa uns dies el tècnic de l’Atlètic de Madrid, Diego Simeone.

Aprofitant l’aturada FIFA, a l’ARA hem creuat la mirada d’analistes amb les dades més significatives del Mundial i la Lliga per obrir un debat de cap on deriva el joc actualment. Una deriva que està afectant especialment la transició generacional del Barça i la selecció espanyola després d’una etapa de monopoli estilístic.

En fred, el triomf de França a Rússia, barrejat amb l’eco d’una final de la Champions construïda a cop de transicions entre el Madrid i el Liverpool, portava a una primera gran conclusió: el futbol actual té menys espais per combinar i més espais per córrer. Es compliquen els atacs posicionals i guanya pes el contraatac. La Lliga del Barça es va construir des de la sobrietat de dues línies de quatre. Des del càlcul i la prevenció. Per a alguns, aquesta tendència està convertint el futbol en un joc de laboratori i amb poques sorpreses; per a altres, és una oportunitat d’igualar forces. “Des d’una perspectiva tàctica, al Mundial es va desplegar un futbol molt mesurat. Les seleccions van estar més anivellades i gairebé tots els partits van ser emocionants. Els estrategs es van esforçar a trobar maneres de controlar el joc i reduir el risc al màxim”, conclou l’informe tècnic de la FIFA.

L’era de la  sofisticació tàctica

Per a Albert Morén, del blog En un momento dado, el Mundial no ha deixat una única idea guanyadora perquè ha sigut “molt variat i amb propostes de tota mena”, com ho és la Lliga, “en què ja fa temps que coexisteixen idees de tot tipus: propostes de més o menys pilota, de pressió i de replegament, de contraatac, de combinació i de joc en llarg”. Tot té lloc, i per enfrontar-te al tot has de poder jugar a tot.

Aquesta varietat la va saber aglutinar en un equip l’Anglaterra de Southgate, un equip 100% Premier i una bona barreja de les idees, diferents però complementàries, de Klopp, Pochettino i Guardiola i els seus Liverpool, Tottenham i City. A més, va ser una selecció que va recollir com cap altra la transcendència dels detalls més petits en un joc tan gegantí com el futbol. Que les accions a pilota aturada cada cop són més decisives s’aprèn, sobretot, amb la selecció de la rosa al Mundial (va marcar el 75% dels gols en accions d’estratègia), però a la Lliga ja reclamaven la responsabilitat d’haver-les posat en valor el Girona de Machín (50%), el Getafe de Bordalás (38%) i l’Eibar de Mendilíbar (34%).

Aquesta idea que al futbol actual has de dominar molts i diferents registres també va quedar clara després del Mundial. Les seleccions més fortes van ser les que van demostrar més capacitat d’adaptar-se a contextos de domini i de ser dominades, les que van ser més híbrides, com França, Bèlgica i Croàcia. Si es posa la lupa en com ocupaven l’espai, eren versàtils i dinàmiques, capaces de desplegar-se amb prou profunditat (amb una distància que no superava els 29 metres entre el davanter i l’últim defensa) i amb prou amplitud (entre 40 i 42 metres distanciaven els jugadors exteriors), però també de recollir-se per protegir-se (Croàcia reduïa cinc metres l’espai entre línies quan perdia la pilota i França reculava sis metres per reduir l’espai a l’esquena). Una lectura d’òptica blaugrana reconeixerà en això l’habitual “viatjar junts” del manual culer, però restant-hi el desig de domini de la pilota tan absolut. França, de fet, va alçar la copa amb el 49% de possessió.

L’era de la  sofisticació tàctica

“Estem en l’època de la sortida de pilota i, per tant, de la pressió”, analitza Morén. I aquí ens trobem amb una divisió entre els equips que busquen solucions a l’agressivitat de l’adversari i els equips que prefereixen eliminar riscos prop de porteria. La Lliga és especialment variada: a dalt de la classificació hi podem veure equips que busquen combinar al seu primer terç (el Madrid o el Betis fan, segons Futbol avanzado, entre 115 i 125 passades, i el Barça o l’Espanyol, entre 85 i 90), equips que alternen accions curtes amb llargues (el Sevilla es relaciona bé en la base, però després és dels que més carreguen l’últim terç amb un 30% d’accions directes) i equips que se salten l’inici per connectar directament en llarg amb els davanters (com el Getafe, l’Alabès i el Llevant, amb menys de 50 passades a terç propi).

Més densitat

Un cop al mig del camp, la cosa es complica. La FIFA recollia que, de mitjana, la distància entre l’atacant més avançat i l’últim defensor va ser de 26 metres, per la qual cosa es complica molt l’atac organitzat dels equips. “Tenir la pilota i atacar ha d’anar acompanyat de bones ubicacions i d’un treball cooperatiu dels jugadors. S’ha d’evolucionar cap a més velocitat en la passada, més ritme en l’associació dels jugadors. Si no aconsegueixes desmuntar l’organització defensiva rival, guanyarà sempre qui millor organitzat estigui en fase defensiva, i més si a sobre té bons jugadors per anar a l’espai”, comenta Matías Manna, entrenador argentí i autor de 'Paradigma Guardiola'.

La FIFA es queixava que s’havia vist reduït en un 32% el volum de xuts des de fora de l’àrea per la dificultat d’arribar en bones posicions a situacions de rematada en escenaris tan atapeïts de defenses. “En aquest Mundial pràcticament no s’ha deixat cap espai entre línies”, recull el cap del grup d’estudis de la FIFA Carlos Alberto Parreira. L’informe parla de com se’ls complica la visió als porters amb tanta densitat de jugadors als espais centrals. Tot i l’acumulació de cames, quan els equips troben una esquerda, sembla que aconsegueixen que sigui més letal que abans: s’ha passat de necessitar 12,8 xuts per fer un gol al Mundial del 2010 als actuals 9,8. A la Lliga, en canvi, està costant més fer gols ara: dels 12,05 xuts dels dos últims anys als 12,71 remats per gol d’ara.

Tampoc es va passar dels 7 regats bons per equip, una dada que va restar desequilibri a les seleccions. “En un panorama de blocs intermedis i baixos, és important la circulació fluida, l’intercanvi de posicions, les desmarcades en ruptura i, sobretot, els jugadors capaços de sortir de la partitura i de prendre riscos en zones permeables a l’expressió creativa”, comenta Fermín Suárez, analista a la SER i Teledeporte, que també va detectar al Mundial falta de “jugadors perifèrics” que poguessin fer mal. De fet, molts equips van trobar en els seus laterals els millors aliats per atacar. A França, Lucas i Pavard; a Bèlgica, Meunier; a Anglaterra es potenciava Trippier; Croàcia va alliberar Vrsaljko, i Rússia va descobrir Mario Fernandes. Al Barça sovint són Alba i Sergi Roberto la clau dels partits. Tot depèn, sempre, de com i on vol defensar el rival. “La pressió va tenir menys prevalença que en edicions anteriors. En un torneig com un Mundial és necessari preservar els nivells d’energia i agudesa mental el màxim temps possible”, apunta la FIFA.

Només el 25% de les recuperacions de pilota es van produir a camp contrari. Són dades similars a les de la Lliga, que fins i tot exagera més la falta de pressió a l’últim terç i augmenta la densitat a l’àrea pròpia. Si tothom recula, ¿com es guanyen espais per atacar? “No és casualitat que els sis equips amb més possessió s’estavellessin en un torneig curt en què predomina l’absència de riscos, les propostes reactives i la virulència de les transicions ofensives -apunta Suárez-. Els que tenen la possessió ja no la tiranitzen, arriben cansats al terç final i els falta frescor i espontaneïtat”. I més en aquesta era, en què tot s’estudia.

stats