OPINIÓ

Com sempre, esport i ciutadania

No és que estigui bé o malament que la política es mescli amb el futbol. Simplement, la política es manifesta a través del futbol i d’altres activitats de masses

Al diari portuguès Mundo Desportivo s’escrivia el 1974, any de la Revolució dels Clavells: “Com qualsevol altre espectacle, el futbol només aliena les masses si aquestes són pobres d’esperit per naturalesa”. Es responia així a un presentador de la televisió portuguesa postrevolucionària, a qui s’acusava d’incitar els universitaris a renegar del futbol cada cop que els entrevistaven. Ho recull Francisco Pinheiro en la seva història del periodisme esportiu lusità. “No es pot barrejar política i futbol”, es clama sovint des de diverses tribunes, amb més intensitat els últims temps. Aquesta afirmació només pot ser fruit de la ignorància, de la hipocresia o de la mala intenció. Som lluny del plantejament decimonònic de l’esport com una activitat exclusivament de lleure, saludable, que només practicaven amateurs que disposaven de prou temps i diners per dedicar-s’hi i que, fins i tot, es resistien a competir per preservar la puresa de l’esperit esportiu. Avui, com un de tants fenòmens massius en les societats pretesament desenvolupades, el futbol esdevé una caixa de ressonància de les circumstàncies socials, culturals i polítiques que envolten cada comunitat. Des d’indicadors més senzills, com que el KAS Eupen belga es comuniqui primer en alemany amb els seus fans perquè és el club més representatiu de la modesta però respectada comunitat germanòfona de l’est del país, fins a episodis més rellevants com la coça que Boban va propinar a un policia iugoslau que estomacava un aficionat croat en un Dinamo de Zagreb-Estrella Roja prebèl·lic. Era la infausta Margaret Thatcher qui volia demonitzar el futbol utilitzant els estralls causats pels hooligans, qualificant de púrria el joc, els supporters i els estadis, quan la realitat parlava d’institucions complaents i incapaces de procurar per la seguretat dels espectadors i d’una situació social inestable, amb una classe treballadora fustigada, maleïda, presentada com a enemic interior mentre patia taxes d’atur superiors al 20% al nord d’Anglaterra.

No és que estigui bé o malament que la política es mescli amb el futbol. Simplement, la política es manifesta a través del futbol i d’altres activitats de masses. Així, vista la gravetat dels fets succeïts a Catalunya, que diverses entitats esportives es declarin -amb tebior, d’altra banda- en favor de les institucions del país i de la defensa dels drets fonamentals és lícit i lògic. No es tracta d’utilitzar de forma barroera l’esport, com han promogut o permès al llarg de la història alguns governs i institucions públiques. És respectar que, com tot ciutadà, un club esportiu sigui sensible al batec del seu barri, ciutat o país. Suggerir-ne o obligar-ne el silenci és, justament, el que no es correspon amb el temps que vivim.

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF