El risc de posar tots els ous a la cistella de la Champions

MARTÍ MOLINA
MARTÍ MOLINA

Era una política de club i de vestidor. L’objectiu per a aquesta temporada era guanyar la Champions. Després de veure com el Madrid aixecava tres vegades consecutives l’orelluda, calia posar-hi remei i posar tots els asos a disposició d’aquella “copa tan bonica”, que deia Messi. I això, esclar, té conseqüències. A Mestalla el Barça va pagar car el desgast de Wembley i es va quedar sense desequilibri per superar un València que va viure molta estona aculat a la seva àrea.

Quatre partits consecutius de Lliga sense guanyar són massa per a qualsevol. I, si et dius Barça, són una eternitat imperdonable. L’únic que evita que la situació sigui encara més dramàtica és que el Reial Madrid està pitjor. Però, en el fons, aquest és un problema afegit, perquè si el club es dedica a fixar-se només en el màxim rival, i el rival no rutlla, es quedarà sense una referència vàlida. Dit d’una altra manera: el Sevilla és líder a la Lliga. I l’Atlètic de Madrid també ronda la part alta de la classificació. On anys enrere els blaugranes durien un coixí de cinc o sis punts d’avantatge, ara en van un al darrere.

No és un problema d’actitud. Bé, a Leganés sí que ho va ser. Però no a Mestalla. És que l’equip va al límit de les seves forces i tot just som a principis d’octubre. Valverde ha trobat un onze -el de Wembley- competitiu i capaç d’aspirar a tot, però després ha vist que no podia fer canvis sense trencar l’esquema. I ara a l’equip li esperen tres partits exigents, després de les seleccions: Sevilla, Inter de Milà i Madrid.

L’equip té feina per fer i ha d’aprofitar l’aturada de seleccions per fer un reset. Valverde ha de saber trobar l’equilibri entre la Lliga i la Champions. Perquè això de jugar al tot o res a Can Barça s’ha demostrat que és molt perillós.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF