L’ALTRA MIRADA

La revolució sincronitzada

Andrea Fuentes seguirà modernitzant la sincro als EUA

Quan Andrea Fuentes va penjar el banyador, la tardor del 2012, poc s’imaginava que sis anys després estaria més involucrada que mai en la natació sincronitzada. Com si necessités ser a prop de l’aigua, com si trobés a faltar les rutines tècnica i artística, com si s’enyorés de les jornades inacabables d’entrenaments. Des que va plegar de competir que no ha parat de donar voltes sobre un esport que és la seva gran passió. “El cap no li para mai”, diuen els que la coneixen bé. Primer va crear el grup d’exhibició Olympias. Després va crear el web Synkrolovers.com per omplir la xarxa de bons continguts adreçats a les practicants de sincronitzada. Més endavant va intentar posar les coses fàcils a les nedadores creant una pastilla de gelatina per als cabells i un banyador especial per als entrenaments. L’última aventura passa pels Estats Units i comença aquesta mateixa tardor: convertir-se en la seleccionadora del combinat nord-americà.

“La sincro té molt de camp per córrer!”, assegura l’Andrea, a qui li brillen els ulls cada vegada que s’ha de referir a un esport que, per a ella, és més que això. És un estil de vida. Ho porta a l’ADN. “La natació artística és un esport molt jove i encara no s’ha explotat l’ús del material. A la natació convencional es fan servir aletes, manyoples o altres elements per millorar el rendiment. Però no hi ha tanta recerca científica per a la sincronitzada”, argumenta, conscient que, encara que ella s’hi guanyés la vida, el de les sirenes segueix sent un esport principalment amateur.

D’exemples n’hi ha diversos. Ningú havia pensat que era millor tenir una pastilla de gelatina preparada que no pas haver-la de fer al moment. “No pot ser que encara hi hagi nenes que facin olor de peix!”, exclama un dels seus ajudants. I després, el banyador, amb franges horitzontals de diferents colors per saber quin és l’objectiu. A la sincro, com més part del cos hi hagi fora de l’aigua, més bona és la nota. “Abans l’entrenadora et deia: «Puja més». Ara et podrà dir fins on has de pujar”, comenta l’Andrea, recordant que a la seva època s’havien de “marcar les cames amb retoladors permanents per saber l’objectiu a assolir”. Ho explica amb tanta passió i, a la vegada, amb tanta naturalitat, que els assistents es miren entre ells i es pregunten: “Com és que ningú hi havia caigut abans?”

Casada amb un exgimnasta i mare de dos fills, Andrea Fuentes fa aquesta tardor el canvi “més important” de la seva vida. Se’n van a Califòrnia a revolucionar la natació sincronitzada als Estats Units.

No li serà fàcil. Més enllà de ser la seva primera experiència com a seleccionadora, volen que classifiqui l’equip per als Jocs de Tòquio 2020. O sigui, passar del 12è lloc del rànquing al vuitè. “No sé si tindrem temps, perquè hem de canviar moltes coses”, comenta.

Parla amb coneixement de causa. L’últim or dels EUA va ser a Barcelona 92. Després, els resultats han anat a la baixa. Això s’ha traduït en el fet que les nedadores no tenen dret a beques i s’ho han de pagar tot. Un cop a la facultat, la majoria ho deixen estar. Per tant, abans fins i tot de començar a entrenar, cal trobar patrocinadors. “No podem invertir en la seva formació i que després abandonin. He d’aconseguir que vegin que aquí hi ha futur”.

Explica que ja té al cap la música i la coreografia, però que haurà de canviar les rutines de treball, que als EUA no han evolucionat des de fa molt de temps. “No vull resultats a qualsevol preu. Vaig ser capitana i sé exactament com sumar en la dinàmica de grup. Som educadores, a més d’entrenadores”.

De moment té dos anys de contracte. Després ja es veurà. Als Estats Units tenen l’objectiu de guanyar l’or a Los Angeles 2028. Si ho acaben aconseguint, part de la medalla tindrà la marca de l’Andrea.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF