Publicitat
Publicitat

L'Espanyol es tanca al darrere però sense intensitat per interrompre el joc del Barça

Un replegament tou i una mobilitat letal

El Barça va resoldre el derbi en vint minuts. Nou, fins i tot. Amb l'1-0 de Xavi ja estava tot decidit al Camp Nou. Un Espanyol sense convicció havia sortit amb l'esperança d'aguantar la porteria a zero per anar trobant la fe a ritme de cronòmetre. Per rascar, amb sort, un empat. Poc més. Però l'aposta de Javier Aguirre no va funcionar i els blanc-i-blaus, tancats al darrere des del començament, van ser onze ombres que basculaven sense intensitat de punta a punta. Segurament el mexicà no esperava tanta passivitat dels seus homes, que van anar un segon tard en cada jugada, van cedir sempre un metre de més i van ser incapaços de fer una falta per aturar el joc i de tallar una passada per enviar-la lluny de la porteria de Kiko Casilla. Ben lluny. Posats a morir d'impotència, com a mínim, s'hauria d'haver aconseguit incomodar una mica un Barça que, insultantment superior, ni es va despentinar.

Baena reforça la banda dreta

Aguirre va preveure bé el retorn de Cesc Fàbregas al mig del camp i d'Andrés Iniesta a l'extrem esquerre, i va voler carregar d'esforç defensiu la seva banda dreta amb Baena per mirar de frenar el perillós triangle que els dos blaugranes formen amb Jordi Alba. Però el Barça va trobar sempre una altra sortida per fer inútil aquest reforç periquito, gràcies a l'habilitat de Messi de caure a l'altra banda (a l'esquena de Víctor Sánchez i Simao, i ben lluny d'un Forlín que tenia ordres de no abandonar l'eix) i de Xavi (que, movent-se amb molta llibertat i alliberat de la construcció del joc perquè podia fer-ho còmodament Busquets, va saber envair espais en vertical). El Barça va fer mal per l'esquerra perquè va saber acceptar que era des d'allà però lluny d'allà i per acabar tornant allà com s'havia d'atacar.

L'Espanyol va ser totalment inofensiu. Sergio García va ser una illa, sol, solíssim en punta. El del Bon Pastor no va caçar ni un sol bon contraatac i, sense ajudes, va perdre tots els duels amb Carles Puyol. La transició periquita buscava el forat que deixa Jordi Alba amb la seva profunditat, però mai va poder connectar amb el seu davanter referència perquè l'equip, asfixiat i enfonsat en camp propi, només podia fer una puntada llarga. De fet, la millor passada va ser sempre la de Kiko Casilla en la sacada inicial, buscant el cap de Baena en banda per construir des de la seva superioritat aèria una possible acció d'atac.

Els problemes greus de l'Espanyol per atacar el van condemnar a defensar. A no fer res més que defensar. I el partit se li va fer etern. El Barça va ser l'equip mòbil, flexible, àgil, que és en les millors ocasions i el va esclafar. Xavi, Cesc, Iniesta i Messi no van deixar de moure's en cap moment. Anar i venir. Trencar i tornar. Canviar-se la posició. Ara hi vas tu, ara vinc jo. Pedro, aportant la dosi de verticalitat i moviments a l'espai que sempre estressa les defenses perquè els desvia la mirada de la pilota, va ser clau per acabar de despullar un Espanyol a qui s'acumulava la feina també amb Alves i Alba. El conjunt periquito, tou i innocent, es va perdre en aquestes permutes constants i va marxar al descans amb la llosa d'un 4-0 que, com a mínim, va frenar amb orgull a la segona part. Més intens, més a sobre, va aturar la sagnia. En part, també, perquè el Barça va aixecar el peu de l'accelerador.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF