Una reflexió obligada sense caure en el pessimisme

BarcelonaLa dictadura dels resultats i la transcendència de la immediatesa han convertit el futbol en un esport en què s’és esclau de les últimes xifres obtingudes. Poc importa si, durant tres mesos, un equip, com és el cas de l’Espanyol, ha rebut elogis de tot arreu que li reconeixien el futbol atractiu i una proposta valenta i decidida que, fins al primer quart de la Lliga, ha sigut superada en la classificació per molt pocs equips. Quatre derrotes consecutives -una mala ratxa, és innegable, si bé amb explicacions força diverses- són motiu de reflexió, és evident, però fins a quin punt han de portar al pessimisme? ¿Hi ha motius per a l’esperança?

La primera resposta l’ofereix la mateixa classificació: tot i la pitjor ratxa de derrotes consecutives des del curs 2011/12 (també quatre derrotes, entre les jornades 35 i 37, inclosa la 20, que es va ajornar i es va disputar a final de temporada), l’Espanyol continua ben viu en la lluita per acabar l’any situat entre les posicions europees, tal com va apuntar dimarts Óscar Melendo: “L’equip no està com al principi, però ara comença una altra Lliga i només som a un punt d’Europa”. Amb 21 punts, efectivament, l’Espanyol és a un del Llevant, sisè, i a tres de l’Alabès, cinquè. L’accident davant el Girona, en què va estar a punt de salvar l’empat, i l’estrepitosa desfeta a Getafe han alimentat dos conjunts que l’han igualat a punts. El pròxim rival, un Betis en forma, es troba un punt per sobre, i d’aquí la transcendència especial d’aquest partit: tenir les posicions europees a més d’un partit de distància pot ser un peatge mental que condicioni massa. Sobretot tenint en compte que acabarà l’any al Wanda Metropolitano, un camp on, tot i guanyar-hi la temporada passada, és força complicat rascar-hi punts.

“No crec que tot s’hagi de convertir en tragèdia per dos mals partits”, va insistir Víctor Sánchez dilluns. “S’han d’analitzar i buscar els aspectes positius, sense fer-ne un drama ni tornar-se bojos. Estem tranquils i tenim capacitat de repetir el que hem fet en altres ocasions”, va afegir dimecres Borja Iglesias. Les derrotes al Sánchez Pizjuán i amb el Girona són excusables, perquè l’equip blanc-i-blau va tenir a tocar l’empat. Més sonades van ser les de Getafe i en el derbi contra el Barça. Però, com li ha anat últimament a l’Espanyol en aquests quatre partits?

Quatre partits exigents

El curs passat va rascar dos empats davant el Barça i el Sevilla: dos punts més. Exceptuant el cas dels gironins -només hi han jugat dues vegades-, en l’última dècada l’Espanyol no ha sortit gaire benparat dels altres tres partits. El curs 2010/11, amb victòries davant el Sevilla i el Getafe (6 punts), va obtenir la millor xifra de punts en aquests partits. Després d’això hi ha tres temporades (2012/13, 2011/12 i 2009/10) en què ha obtingut tres punts. A la resta n’ha sumat dos (2013/14 i 2017/18), un (2015/16) o cap (2014/15). Quatre dels partits més complexos de la temporada que, aquest cop, han arribat junts.

“Ni abans érem els millors ni ara estem tan malament com s’ha dit. Som un club una mica d’extrems”, insisteix el migcampista de Rubí. Ara la feina és de Rubi, que haurà de tornar a fer de psicòleg: primer va procurar frenar la possible eufòria i ara li toca combatre el desànim. La reflexió és obligada, però sense caure en el pessimisme. Encara queda molta Lliga.