Publicitat
Publicitat

Una referència a dalt per fer molt més que intimidar

El recurs de fer jugar Villa de davanter centre desembussa el Barça contra el Sevilla

El futbol no és -i mai serà- una qüestió matemàtica. Un mateix problema no el resoldrà sempre la mateixa solució i una solució no només servirà per a un únic problema. Ahir Unai Emery, inspirat en la gesta del Milan a San Siro, va voler imitar detalls del partit de Champions de dimecres per puntuar al Camp Nou i, en paral·lel, molts aficionats van intentar analitzar l'actuació del Barça imaginant-se que, en lloc del Sevilla, al davant hi ha el Madrid (pròxim rival) i el Milan (víctima desitjada). Les jugades passaven i les sensacions anaven ballant al ritme lent i imprecís d'un altre partit poc brillant del Barça. Un atac no finalitzat feia supurar la ferida oberta d'impotència de Milà, un contraatac ferotge dels andalusos espantava de cara al clàssic de dimarts i una centrada que trobava rematador semblava dibuixar una esquerda en el futur mur rossoneri . Res servirà, tal qual, per als pròxims compromisos dels blaugranes, però tot serà útil, com ho va ser ahir per salvar els tres punts al Camp Nou.

Canvi de dibuix tàctic

Ahir la solució de Jordi Roura per capgirar un partit que s'havia complicat amb el gol de Botía abans del descans va ser rescatar de la memòria un estrany 4-2-3-1 que ja havia empès el Barça a remuntar en el tram inicial de la temporada. Contra el Sevilla al Sánchez Pizjuán, de fet, i amb un mateix protagonista, David Villa. L'asturià, inicialment extrem esquerre, va situar-se entre centrals al segon temps per obrir espais a tres quarts de camp i donar un altre aire a l'atac blaugrana. Per desembussar-lo després de 45 minuts espessos i inofensius. L'aportació de Tello, que va substituir Alexis per enganxar-se a la línia de calç per l'esquerra, també va ser clau per trencar la teranyina andalusa.

I és que quan Messi, teòric 9 del Barça, vol jugar de 10 i el rival l'obliga a fer de 8 o fins i tot de 6 , un dels camins que més alleuja el Barça és doblar la figura del davanter centre per guanyar una referència i situar un segon punt de connexió tan profund i ample com sigui possible. Ahir es va fer amb Villa i Tello, permetent a Messi jugar amb més llibertat sense que el seu moviment d'allunyar-se de l'àrea perjudiqués ofensivament l'equip i el deixés despullat i sense gol. Aquesta inèrcia ofensiva del de Rosario que tant ajuda l'equip quan tothom està fresc, quan la pilota circula amb velocitat, quan els extrems trenquen a l'espai i els laterals apareixen i els interior desequilibren amb pilota i sorprenen sense, fa pla i poc profund el joc col·lectiu quan les cames no canvien de ritme i el cap no imagina dues jugades més enllà. Que Villa fixés Fazio i Botía per dins, Tello clavés Coke a la banda i Alves tingués llibertat per guanyar línia de fons per la dreta va ser la llum que necessitava l'apagat joc blaugrana per salvar el triomf. Una centrada a l'àrea del brasiler la va rematar de cap Villa (pur gest de davanter) per fer l'1-1 i una centrada de Tello (pura acció d'extrem) la va caçar Messi apareixent des de la mitja lluna (pura versió de Messi) per posar el balsàmic 2-1 en el marcador.

Incapaç d'ampliar la renda per estar més tranquil tot i disposar d'ocasions, el Barça va acabar reordenant-se de la manera més tradicional, recuperant el 4-3-3 més habitual i repartint descansos en la mesura del possible. Roura va donar la pausa a Xavi i la responsabilitat defensiva a Busquets per conservar un 2-1 que anima. Però cura poc.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF