Europa, un camí il·lusionant però ple de perills per a l'Espanyol

BarcelonaSuècia, Noruega, Letònia, Hongria, Eslovàquia, Xipre i fins i tot Malta. L’afició de l’Espanyol ja espera amb candeletes conèixer quin serà el primer destí europeu que el sorteig del 19 de juny posi davant el seu equip, que 12 anys després tornarà a competir pel continent. Superada la ressaca més dolça dels últims anys, ahir el club es va posar mans a l'obra per capgirar la planificació inicial d’una temporada que, en un principi, no preveia la classificació europea.

L’Espanyol haurà de redibuixar la gira que havia anunciat a la Xina –amb un amistós inclòs contra el PSG– perquè el 25 de juliol i l’1 d’agost haurà d’afrontar la primera de les tres rondes prèvies que li tocarà passar per accedir a la fase de grups (la segona es disputarà entre el 8 i el 15 d’agost i la tercera, entre els dies 22 i 29 del mateix mes). Tornar a l’Europa League és un somni per al club. Econòmicament pot suposar una interessant injecció de diners: 2,9 milions per classificar-se per a la fase de grups i 570.000 euros per cada victòria en aquesta fase. Anar superant rondes va incrementant el valor dels premis, fins al punt que el guanyador final pot endur-se més de 20 milions (sense comptar-hi conceptes derivats).

A escala esportiva també és un al·licient pel fet de ser un equip més atractiu per a alguns jugadors que volen competir a Europa, però és alhora un camí ple de perills, perquè l’exigència de jugar cada dijous i diumenge comporta que, ben sovint, molts equips presents en tres competicions de manera puntual acaben patint, fins i tot, per salvar-se. L’exemple més recent es troba aquest curs amb un Vila-real que, després de gastar-se 92 milions en reforços aquesta temporada, ha patit gairebé fins al final per mantenir la categoria. El curs 2017-18, l’Athletic va acabar 16è després d’haver disputat l’Europa League. Pitjor ho va passar el Betis, que el curs 2013-14 va arribar fins als setzens de final de l’Europa League i va acabar cuer a la Lliga. El mateix els va passar al Vila-real (el 2011-12, en què van jugar Champions), el Saragossa (2001-02 i 2007-08), el Celta (2003-04 i 2006-07), l’Alabès (2002-03) i l’Atlètic (2000). És a dir, que en les últimes dues dècades, sis clubs van acabar a segona després d’haver jugat a Europa, i dos fins i tot per partida doble. Un camí il·lusionant i pedregós alhora.

Dotzena participació europea

L’Espanyol, per tant, hauria d’arribar amb la lliçó ben apresa a la seva dotzena participació europea. La seva mateixa història és un bon indicador del que li pot passar el curs vinent. En el primer curs en què va tastar l’experiència europea (1961-62), el conjunt blanc-i-blau va perdre la categoria després de caure en el 'play-off' pel descens. Tres anys després, el 1965, també va disputar la Copa de Fires, però aquest cop va evitar disputar la promoció del descens en l’última jornada. El 1988 va disputar la seva primera final de la UEFA, però a la Lliga va patir fins al final: va acabar a dos punts del descens. El 2000, l’any de la seva quarta Copa, va acabar a cinc punts del descens en un curs en què també havia disputat la Intertoto. Sis anys més tard, el 2006, també va guanyar la Copa en un curs en què va assolir els setzens de final de la UEFA i, a la Lliga, va acabar a dos punts del descens.

Europa, per tant, no pot desviar l’atenció de la Lliga més del necessari. Els seus màxims èxits continentals, fins ara, han sigut dues finals (1988 i 2007) perdudes contra el Bayer Leverkusen i el Sevilla. El 1999 es va quedar a les portes de la final de la Intertoto, mentre que en tres ocasions més es va acomiadar als quarts de final (1962 i 1966, a la Copa de Fires, i el 2000, a la Intertoto).