ESPÈCIE PROTEGIDA

Una qüestió de mirada

Aquest article podria semblar una queixa i no ho és. M’agradaria ser capaç d’explicar-me prou bé i que s’entengui com una reflexió.

Diumenge l’Espanyol va perdre. Cap novetat. Estem en una situació molt complicada per demèrits propis. Sense excusa. Una suma de factors que ja hem analitzat molt i sobre els quals caldrà seguir-ne parlant. I fins i tot, potser, prendre alguna decisió. De moment, però, tenim dues setmanes de descans que aprofitarem per desconnectar de les urgències i tornar a un dels temes clàssics. La derrota al Wanda va ser justa si per justícia entenem la concordança entre el joc i el resultat. Però l’arbitratge -i especialment el criteri seguit pel VAR- va perjudicar l’Espanyol. En cap cas parlaria d’escàndol, però tots els pericos vam acabar amb la sensació de no haver estar tractats amb equanimitat pels àrbitres. I ja arrossegàvem petites insatisfaccions dels partits contra l’Athletic Club i el València. En tot cas, com que el pes de la nostra imperícia en el resultat final és superior al de la negligència arbitral, no hi insistiré.

Però aquests dies els pericos hem tornat a patir la síndrome de la mirada dominant. La majoria de mitjans catalans tenen una mirada culer que naturalitza les subjectivitats en relació al club blaugrana i converteix en exòtiques les subjectivitats periques. El futbol és passió, el futbol es mira amb unes ulleres pintades amb els colors del teu equip. En aquest marc, pots perdre el món de vista (i faràs malament) o intentar mantenir una certa racionalitat dintre la subjectivitat. Ara bé, en la mesura que els mitjans i els periodistes neutrals tenen unes ulleres amb els colors blaugranes, les valoracions sobre un arbitratge que ha perjudicat l’Espanyol es mouran entre la condescendència (en el millor dels casos) i una pretesa cientificitat en els pitjors. En aquest context, la veu reivindicativa i òbviament interessada del perico queda fora de lloc, es resumeix en un “els de l’Espanyol diuen”. Un subjecte (“els de l’Espanyol”) i una persona (la tercera) que mai no s’utilitza quan es parla dels del Barça. Perquè ells -tots els altres: des dels més hooligans fins als més professionals- són la normalitat, són la primera persona del plural, són la (falsa) objectivitat.

No em queixo. Només constato per recordar-ho i per recordar-nos-ho. Perquè una cosa és conviure amb una realitat que no t’agrada, i una altra, que no es reconegui aquesta realitat.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF