DONA’M JOC

El que no t’expliquen

Des de ben petita que la majoria dels meus records els tinc xutant o parant una pilota. No anava enlloc sense ella, podia jugar sola o acompanyada, l’únic element indispensable era la pilota, la resta era com si no hi fos. M’ho passava superbé, era feliç i no tenia cap tipus de preocupació, no hi havia cap problema. Però no tot és sempre així: vull parlar de la cara fosca de l’esport. Perquè hi va implícita i tendim a obviar tot el que comporta. Tampoc farem un drama de la situació, però sí que cal saber que existeix i cal parlar-ne.

Quan comences a competir en un esport, ja sigui d’equip o individual, hi ha un factor que suposo que qualsevol esportista ha patit: les lesions. Són totalment desconegudes fins que no te les trobes, ja sigui que les pateixes tu o les pateix algun company d’equip. Quan no has tingut cap lesió i sempre has entrenat i jugat sense cap tipus de molèstia, és complicat poder gestionar què t’està passant, però creieu-me que, si ens avisessin que podria passar, gestionar-ho seria més fàcil. I no només parlo de les lesions de llarga durada -amb aquest tema tindríem una altra columna, queda pendent-, sinó del que comporta quedar fora per moments. ¿Estan preparats els nostres esportistes per no entrenar ni competir? D’altra banda, en els esports d’equip i sobretot en el futbol, on els canvis són molt limitats, ens trobem que no necessàriament has de jugar tots els minuts de tots els partits que disputa el teu equip. ¿Com es gestiona el contrast de jugar sempre a estar a la banqueta o a la grada? Ningú ensenya que això pot passar i ningú ensenya com es gestiona. Ho passem per alt perquè són coses que no agraden. Esclar que no agraden! Però passen, i més sovint del que ens pensem. Cal educar l’esportista en una direcció, que el que es busca és que l’equip assoleixi els seus objectius i que no sempre es pot col·laborar dins del camp.

La feina no dura només 90 minuts, sinó que totes les hores d’entrenament, de vestidor, de viatge, tot suma i cal participar de tot de manera activa i positiva. No em serveix l’“Han perdut”. Què vol dir que “han”? Com que no he jugat, ¿jo no he perdut? Ara, si parlem de guanyar sentirem l’“Hem guanyat”. Quan les coses surten bé parlem d’un conjunt, però quan les coses no van bé, ens n’excloem. Cal canviar aquestes dinàmiques, i per això necessitem que algú ens ensenyi a fer-ho, perquè no naixem amb la capacitat d’assumir una pressió, i molt menys de gestionar-la. Per això cada vegada el paper dels psicòlegs esportius és més important. Treballem la tàctica, la tècnica, la preparació física, però ens oblidem de la part més essencial: el cap.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF